'Incerta glòria': l'estratègia de l'aranya

És evident que 'Incerta glòria' és més a prop de 'Pa negre' en la trajectòria del realitzador Agustí Villaronga que de 'Tras el cristal' o 'El niño de la luna'. 'Pa negre', segons la novel·la d'Emili Teixidor, estava ambientada en els primers anys de la postguerra i reinventava a la seva manera el drama rural. L'acció d''Incerta glòria', a partir de l'obra homònima de Joan Sales publicada originalment el 1956, passa el 1937 al front estratègic d'Aragó, del qual es diu al relat que Franco el manté en suspens perquè la guerra duri més temps.

Però tot i la diferència temporal, el to que utilitza Villaronga és similar al de 'Pa negre', i la guerra, doncs, té un paper més secundari tot i que la història s'ambienta en plena guerra civil: la guerra, els bombardejos a Barcelona i a la zona aragonesa, les trinxeres i la rivalitat entre bàndols es converteixen en una mena de commutador que posa en marxa tota la resta.

I això és un seguit de sentiments contradictoris, hostilitats afectives, impulsos sexuals devastadors, deliris, odis i disputes, la llavor del mal en estat pur quan la barbàrie s'imposa encara que sigui a la rereguarda.

Villaronga se sent còmode en aquest espai, entre aquests personatges, en els límits de la raó infectada per la violència. A 'Incerta glòria' hi ha elements morals i escènics que ens fan pensar abans en un film de terror que en un drama rural: la imatge del personatge de Núria Prims -que desplega el seu arsenal d'ardits per enredar, seduir i obtenir el reconeixement patrimonial, encara que no deixa de ser una supervivent que lluita pel que considera seu-, vestida de negre dalt de la muralla del castell, com en una pel·lícula gòtica de Mario Bava o de Terence Fisher; els cossos momificats a l'església; les decisions finals que han de prendre tots els personatges impregnats d'aquesta infecció moral que tan bé ha sabut descriure Villaronga en els seus films.

NÚRIA PRIMS, TAN CREÏBLE

Notícies relacionades

'Incerta glòria': de Sales a Villaronga

Agustí Villaronga: "Primer vaig ser un director estrany, després maleït i després de culte"

S'assembla a 'Pa negre', cert, però en alguns moments no està tan lluny d'altres de les seves millors obres, cas d''El mar', també ambientada en temps de postguerra, encara que en un sanatori per a tuberculosos; o el seu debut, 'Tras el cristal', que narrava una relació sàdica de necessitat i odi lligada també a la guerra, en aquest cas els estralls morals i físics de la segona guerra mundial i els experiments nazis.

Villaronga utilitza bé els decorats per transmetre idees: és un film de trinxeres angostes i castells sense mobiliari, gairebé lampedusians. Dirigeix esplèndidament el seu repartiment, en especial la recuperada per al cine Núria Prims, tan creïble en aquest paper pervers però a la vegada comprensible, tan llunyà i tan pròxim al mateix temps, una dona aranya que teixeix amb paciència el seu fil estratègic i atrapa tot aquell que li pot servir per progressar. Fins i tot l'estranya parella que conformen els veterans Terele Pávez i Fernando Esteso, perfectes com a moliners sense sostre ni menjar, dos peons més en una partida en què, com transmeten les imatges finals, no hi ha ni un sol vencedor sinó, només, vençuts.