Frederic Amat despulla la Pedrera

Obra en tres actes. O una mostra. Però no una exposició. Ho diuen els seus protagonistes: Frederic Amat, l’artista, i Miquel Adrià, el seu comissari, en referència a Zoòtrop, la proposta de la Pedrera, fins al 7 de juliol, relacionada amb l’art. «Un acte, el primer, que denota emoció; un altre de més íntim que concentra les mirades des del recolliment, i un tercer que dona una panoràmica de conjunt de les seves intervencions en espais públics i privats». Paraula de comissari per explicar la no exposició que comença amb una intervenció, efímera, al pis noble de la Pedrera, continua amb la projecció de Forja (sobre els balcons de l’edifici) i la mostra de petites i personals peces escollides per Amat, i acaba amb la presentació de 14 de les seves intervencions, que van del Liceu al Liceu. Vaja, de la seva proposta de 1998 per decorar els plafons del sostre de la sala del teatre al seu projecte del 2015 per omplir de cercles oberts la seva façana.

Les dues intervencions fallides de l’artista sobre el coliseu no són el més important de la mostra, ni el més espectacular, però sí el que desperta més curiositat: ¿És un fet premeditat obrir i tancar amb aquestes dues intervencions? «No, és totalment casual, però com que és una obra en tres actes, acabar amb una escena operística té sentit», fa broma l’artista. ¿Però hi deu haver una certa espina clavada en aquestes dues iniciatives frustrades? «Tots els que creuen que la façana està nua la tenen. Mai m’he sentit sol en aquest projecte, vaig trobar molta gent que em va recolzar. Altres, no. En l’art no hi ha consens, és impossible. Una obra que agradi a tothom és una mòmia», reflexiona.

ELS CERCLES DEL COLISEU / Però també hi va haver molt de rebuig: «Va produir una sacsejada urbana com pocs projectes en aquesta ciutat, una sacsejada viral, impressionant i constant durant cinc mesos fins que es va parar. Potser l’únic antecedent és el mitjó de Tàpies. Us puc assegurar que cada vegada que entro a la sala oval tinc la sensació que és una closca d’ou sense el rovell», sosté. I encara que no vol parlar del tema ho fa: als cercles «els han anomenat de tot menys el que són: la planta del primer teatre d’òpera romà que va dissenyar Vitruvi, i que va dibuixar segles més tard Pal·ladi. I ¿què és? És el públic. ¿Hi ha res millor que rebre el respectable a la façana i donar-li una irradiació que crec que necessita?» Però l’artista proposa i les institucions disposen: «No depèn de mi, plego i em retiro», conclou. No obstant, un projecte no realitzat no és un fracàs. «El més important és pensar-lo i imaginar-lo. Realitzar-lo és un segon acte. Prefereixo arribar a port, encara que el més important és el viatge».

Entre els 14 presentats n’hi ha molts que hi han arribat: com la Pluja de sang del Lliure, els Pits de Gallifa de la Fundació Llorens Artigas, i el Mur dels ulls de l’Hotel Ohla. De cada un d’aquests projectes mostra peces, dibuixos i esbossos que no s’han vist mai, a més del making of. Hi ha obres increïbles, entre altres, un dels ulls de ceràmica realitzats per al mur de l’hotel. És un ull amb iris, una cosa impossible d’aconseguir amb ceràmica: «El forn fa la seva i de tant en tant et fa un regal com aquest, és un entre 2.000».

La ceràmica també és protagonista de la primera part de la mostra, la més espectacular. La que és una intervenció de la que va ser planta noble de la Pedrera i ara és sala expositiva. Amat l’ha despullat completament, així és possible veure les finestres i el carrer. «La presència de la llum és la protagonista», explica. Ja que aquesta fa que la façana es reflecteixi al sòl, que s’ha pintat de blanc. A més a més, s’ha reconstruït la vivenda amb estances compartimentades amb envans transparents, gairebé fantasmagòrics, habitats per vuit crisàlides de ceràmica negra, brillant i tornassolada, de tres metres i mig.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

CRISÀLIDES AMB MEMÒRIA / Crisàlides, arques o ous que contenen una cosa: memòria. «Les habitacions, els edificis, tenen contingut, i aquest temps contingut és el que hem volgut recuperar d’una manera poètica amb aquestes escultures que no tenen dimensió real per no semblar cadafals. El que generen les crisàlides és vida, com es veurà». ¿Quan? Amat no en dona més informació, vol mantenir el misteri: «Deixeu-les gestar, estan generant alguna cosa i crec que hi haurà una explosió final», sosté. Sí que subratlla una cosa que considera important: «De cap manera volia fer una obra que fos caricatura o retòrica de l’obra gaudiniana. A Gaudí se l’ha de deixar descansar tranquil».

La suma dels tres actes és «una oportunitat excel·lent per comprendre l’exuberant i original imaginari vital i artístic d’Amat», conclou el comissari.