Ignacio Martínez de Pisón: tot està en transició

Novel·lar la transició és ja una moda. Una moda, m’afanyo a afegir, saludable i beneficiosa, sobretot quan procedeix d’escriptors que van viure de joves aquell procés de transformació social i política, com passa en el cas d’Ignacio Martínez de Pisón. En aquest tipus de novel·les, l’esforç de construcció del món novel·lesc es nodreix en gran mesura de la memòria generacional i, en els casos menys dòcils als tòpics, d’una consideració crítica sobre aquesta mateixa memòria i sobre aquella època de rebel·lions i excitació que ja es pot contemplar amb la perspectiva dels 40 anys transcorreguts.

Pisón reincideix en aquest període al qual ha dedicat altres novel·les a 'Derecho natural', i ho fa amb estricta fidelitat al registre que ha cultivat i defensat, el d’un realisme plural que se serveix del costumisme com a substrat al qual sobreposa un realisme conductual en què els abundants diàlegs i les accions dels personatges encarrilen els judicis del lector.

A més, no es limita a reconstruir arqueològicament una època recent, sinó que rescata l’aire d’una atmosfera social, cosa difícil de capturar. En el domini d’aquest utillatge novel·lístic clàssic, Pisón és un consumat mestre i per això les seves novel·les es llegeixen amb plaer i interès. Pel que fa a l’ordit de les seves històries, ha trobat en les relacions intricades de qualsevol família un dels seus observatoris predilectes, el centre des del qual desplegar la mirada al voltant i compondre el paisatge social i fins i tot polític. Tot això torna a confirmar-se a 'Derecho natural', on el narrador, Ángel Ortega, evoca 20 anys de la seva vida, des de la seva infància el 1967 fins a a la maduresa del 1987 o, en altres termes, des de les acaballes del franquisme fins a la consolidació de la democràcia amb el segon Govern socialista.

RELAT FAMILIAR

En sentit estricte, no és tant un relat autobiogràfic com familiar, perquè adquireixen una rellevància superior el pare, un actor secundari en hores baixes i reconvertit en imitador de Demis Roussos que es passa la vida fugint de la seva dona i dels seus fills, i també Luisa, la mare, abandonada reiteradament i ressorgida de les seves cendres per agafar les regnes del seu futur.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La peripècia de cadascun d’ells s’entrellaça amb el curs de la societat espanyola, en el camí de sortir d’un sistema dictatorial i inventar-se un sistema democràtic fundat en els principis i garanties d’un Estat de dret. No és casual que Ángel estudiï Dret i que admiri un dels seus professors, Gregorio Peces Barba, i el jurista Norberto Bobbio. Es diria que no hi ha més argument que l’atzarós pas dels anys, amb les fugides del pare, la seva desoladora immaduresa i l’amor precoç del narrador, als seus 12 anys, per Irene, una adolescent de 17, que anirà serpentejant al llarg del temps.

Tota la tasca tècnica de confecció de la novel·la és irreprotxable, però la pintura del teló de fons, atenta a no deixar-se al tinter cap de les icones i leitmotivs de la transició (del Dyane 6 a la 'movida' madrilenya, del canvi de jaqueta política a la delinqüència juvenil o el flagell de l’heroïna, de la televisió d’Íñigo a la fama de Mark Spitz, la ultradreta o el 23-F...), deixa una suggestió de parc temàtic artificial. El desig de moblar exhaustivament l’escenari narratiu sufoca amb dades supèrflues l’agilitat del relat i potser boicoteja el sentit últim de la novel·la, apuntat en el títol i fet explícit en l’equador del llibre, la dialèctica entre justícia i dret.