Sting rescata Sting

Sting trobava a faltar Sting, la primera versió de si mateix, afí a les urgències de The Police, i, després d’una dècada gravant discos acústics i simfònics, passeja una obra vigorosa i, sobretot, pop, ja era hora, '57th & 9th', que va presentar ahir a la nit al Sant Jordi Club. Un títol que no conté cap concepte d’alta volada: és només el nom de la cruïlla de carrers on hi ha l’estudi novaiorquès on el va gravar. Urbanitat, doncs, una mica d’urgència i coartada per recuperar els clàssics dels dies de joventut.

En visites anteriors, Sting solia recalar al Palau Sant Jordi, però ara s’ha de conformar amb la sala annexa, això sí, plena a vessar: 4.620 persones, segons l’organització, en un recital que va suposar l’estrena de la gira europea. Un públic una bona part del qual ja hi era quan Sting va sortir a interpretar una de les seves noves cançons, 'Heading South on the great North road', en acústic, abans de donar pas als teloners, el seu fill, Joe Sumner i el grup The Last Bandoleros.

BASE DE GUITARRES

Joe es va integrar després al trio de coristes que va acompanyar el seu pare des de la primera cançó, ni més ni menys que 'Synchronicity II', de The Police, amb el seu 'riff' de guitarra una mica modificat per Dominic Miller. Banda de quatre peces, sense teclats endolcidors, i un guió que va seguir mirant cap enrere amb 'Spirits in the material world' i un juganer 'Englishman in New York' amb la seva tornada compartida repetidament pel públic: «'Be yourself, no matter what they'». Escenari nu, sense 'attrezzo' ni vídeo, i un Sting economitzat, essencialista, que va confirmar el rumb vigorós d’aquella gira de l’estiu del 2015 que va passar per Cap Roig. Mencions honorífiques per a l’argentí Miller, que, com va fer notar el cap, ja fa gairebé 30 anys que exerceix d’escuder, i que al Sant Jordi Club va assumir una bona part del pes instrumental.

Les cançons noves, naturalment, no van rivalitzar amb les de The Police, però van transmetre aquella sensació que l’artista s’ha tret de sobre algunes capes de pols: la dinàmica 'I can’t stop thinking about you' i, sobretot, aquella esquerpa 'Petrol head', totes dues van sonar de la mà de rescats dels seus discos d’entretemps, com 'She’s too good for me', amb acordió llatí, 'Fields of gold' i 'Shape of my heart'. Exaltació a la sala amb 'Message in a bottle', revivint els vells temps amb un Sting retrobat amb l’esperit de la 'new wave' i reclamant un «'S. O. S.'» en acceptables condicions vocals. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després, un moment estrany: homenatge a David Bowie amb un 'Ashes to ashes' que no va cantar l’estrella sinó el sempre disposat Joe, un noi que serveix per a tot. Primer només amb la guitarra elèctrica, després recolzat per tota la banda, conduint aquesta enigmàtica, galàctica, cançó per uns marges rockers que haurien fet arrufar les celles al Major Tom. Una altra cita al nou disc, la cinquena i última de la nit, 50.000, va precedir una bateria de 'greatest hits' que va obrir amb sigil jamaicà 'Walking on the moon' i que va conduir a l’incendi en un 'So lonely' de disfrutable acceleració. Retorn a l’Sting de la temporada 1978-79, o gairebé.

TIP DE ‘HITS’

El va desviar pels exòtics camins de 'Desert rose', 'hit' del 1999 que al seu dia va gravar amb l’estrella del rai Cheb Mami, aquí amb reforç de percussió, va conduir a un 'Roxanne' que va incorporar plecs soul amb la cita a 'Ain’t no sunshine', de Bill Withers. Punt final, i un bis que va viatjar de la trepidant 'Next to you' al 'hit' de 'hits', 'Every breath you take'. I una altra propina que, a diferència de la gira americana, on tancava amb 'The empty chair', de l’últim disc, va portar un altre clàssic, 'Fragile'. Una hora i 40 minuts, una mica menys del que era habitual en gires anteriors, amb un Sting que va anar al gra, condensant el seu currículum i intentant fondre el seu present amb el seu millor passat.