Steve Hackett: "Soc un migrante musical"

El guitarrista britànic Steve Hackett, membre de Genesis en el seu període clàssic (1971-1977), torna per recórrer part del seu passat i mostrar la seva nova obra, 'The night siren', aquesta nit al Liceu, dins del Suite Festival (21.00 hores). 

–Aquesta gira s’anuncia com a Genesis revisited and classic Hackett. ¿És diferent de Genesis revisited, amb què ens va visitar fa tres anys? 

–Sí, toco material del meu nou disc, The night siren, i celebro els 40 anys de Wind & wuthering, de Genesis, a més d’altres peces de la banda, barrejant els temes personals i els retrospectius. Dues hores i mitja de música.

–'The night siren' és un disc obert a músiques del món. 

–Hi han treballat 20 músics de diferents llocs: israelians, palestins, islandesos, hongaresos, suecs, nord-americans, anglesos… He gravat peces a Sardenya, he utilitzat instruments de l’Índia, el Perú, l’Azerbaidjan… Llança un missatge guaridor: que les persones de diferents cultures podem fer coses juntes. 

–¿Té la sensació d’haver-se limitat a la música de tradició anglosaxona, al rock, i que és el moment d’ampliar el paisatge? 

–Crec que sí, sento una influència de les músiques del món, tant de bo tinguéssim un altre terme en lloc d’aquest, 'world music'. Potser 'world fusion'. Música oberta a la sorpresa i amb capacitat de portar-te a un altre lloc. Una de les cançons del disc, 'Behind the smoke', és sobre els refugiats i vam gravar el vídeo a Sèrbia. Estic molt conscienciat en qüestions socials i el disc cobreix des d’això fins a les cançons d’amor.

–¿Sap que a Barcelona hi va haver una gran manifestació fa unes setmanes a favor dels refugiats? 

–Demanant responsabilitats als polítics, ¿veritat? Estem en un moment perillós, que pot derivar en una guerra mundial. ¿Recorda la cançó 'Epitaph', de King Crimson? ¿Aquella meravellosa estrofa que diu: «el destí de la humanitat/ està en mans de tontos»? Les paraules de Pete Sinfield són avui més visionàries que mai, perquè tenim diversos tontos dirigint el món. 

–¿Quina sensació li ha quedat després del 'brexit'? 

–Hi estic en contra, és un error trencar amb Europa, una reacció provocada per la premsa de l’ala dretana i pel fet que no tenim lideratges de qualitat. Jo em sento europeu, ja ni tan sols em considero britànic, viatjo massa. Soc un migrant musical, és com em sento, perquè no hi ha fronteres per als músics, i no em sento sol pensant així. 

–¿En quin punt connecten aquestes reflexions amb el disc 'Wind & wuthering' (1976), que va gravar amb Genesis? 

–En aquest disc hi havia textos que tocaven temes socials: la rebel·lió, la guerra, la supervivència… Com a 'Blood on the rooftops' i en una altra cançó que no va entrar, 'Inside and out', que posteriorment va donar nom al segell discogràfic. La toco quan interpreto el repertori de 'Wind & wuthering'.

–Genesis era llavors un quartet. ¿Sent que aquella etapa ha quedat una mica enfosquida, emparedada entre l’anterior, amb Peter Gabriel, i la posterior, ja sense vostè i amb el lideratge de Phil Collins?

–Quan vam fer aquell disc tocàvem en locals com el Madison Square Garden, de Nova York, davant de 20.000 persones, o fins i tot de 60.000 a Londres. Parlem d’un disc molt venedor, i si amb el temps ha quedat enfosquit és perquè els músics que van treballar en aquest material després se’n van acomiadar pensant: «Això és el que fèiem abans de ser molt comercials». Però hi ha alguna cosa duradora i genuïna en els discos que són realment discos, no col·leccions de 'hits' potencials. En els 'hits' no hi ha res de dolent, però el disc et dona l’oportunitat de muntar-te un viatge, una pel·lícula. ¡Els dels Beatles van canviar el món! A 'Wind & wuthering' vaig començar a tocar instruments d’altres països, com la kalimba o la guitarra espanyola, amb cordes de niló. 

–¿Li interessaven guitarristes espanyols de música clàssica o flamenc? 

–Sí, Andrés Segovia, a qui em vaig acostar anys després en el disc Tribute, i Paco de Lucía. La guitarra que tocava llavors era una còpia japonesa d’una Ramírez. Espanya és una part molt important de la història d’aquest instrument, l’enllaç amb la kithara grega. La guitarra de niló és molt adaptable i emocionant, i va ampliar l’espectre sonor de Genesis. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Els últims anys s’ha tornat a parlar d’una reunió de la formació clàssica de Genesis. ¿Hi ha alguna novetat sobre la qüestió? 

–Hi ha una gran resistència a aquesta idea per part dels altres implicats. L’última vegada que va sorgir la possibilitat crec que va ser el 2005, així que li diria que no és impossible però sí improbable. Participaria en una cosa així només sota certes condicions, si se m’involucrés plenament en la proposta musical. Però generalment es tracta de firmar primer el contracte i posar-se després a tocar, és així com funcionen aquestes coses.