'Estiu 1993', un emocionant tros de vida

Carla Simón tenia 3 anys quan va morir el seu pare i 6 quan va morir la seva mare. Tots dos, de la mateixa malaltia: sida. Eren els anys 90 i l’únic que se sabia del VIH era el pànic que feia. Es va quedar òrfena i estigmatitzada. ¿Pot estar ella també malalta? ¿Ho encomanarà a algú? La nena va haver de trobar el seu espai al món, una nova família. I ho va fer amb els seus oncles materns, que es van transformar en la seva nova mare i el seu nou pare.

Convertida en realitzadora i convençuda que per narrar una història s’ha de parlar del que es coneix, Simón ha traslladat al cine la seva vida. El resultat és Estiu 1993, que va seduir el jurat de la Berlinale (va conquistar dos premis: el del públic i el de millor opera prima). Ara, el film català –tendre, bell, sincer i emotiu– concursa al Festival de Màlaga, on tots donen per fet que sortirà per la porta gran. Pocs films s’han vist al certamen tan lluminosos i emocionants. S’haurà d’esperar fins al juny per a l’estrena comercial en sales.

BARCELONA, CALIFÒRNIA, LONDRES

Simón va néixer a Barcelona. Quan els seus pares van morir, es va traslladar a la Garrotxa, on vivien els seus oncles i la seva cosina, la seva nova família. Allà va créixer i allà va saber, després de moltes proves mèdiques, que estava sana, que no tenia el virus de la sida. Va arribar l’hora d’anar a la universitat i va tornar a Barcelona. Després, va posar rumb a Califòrnia i Londres, on va estar quatre anys estudiant cine i treballant. Per aprendre a escriure va redactar molts esborranys sobre la història de la seva mare, però a títol personal. També va fer un curt sobre dos nens que perdien la seva àvia i un documental de nens nascuts amb sida. Estant tants anys fora de casa va començar a trobar a faltar la seva terra, la seva gent. I va decidir escriure el guió d’Estiu 1993.

«Del meu pare no me’n recordava gens. Només tenia tres anys quan va morir. Per mi, el més dolorós va ser adonar-me que només tenia records de la meva mare. Quan a un nen li passa una cosa així, la memòria s’esborra precisament per poder tirar endavant. Vaig parlar amb la meva altra mare [anomena així la seva tia] i em va explicar moltes anècdotes. Jo sí que recordava coses concretes, com em sentia llavors i com somiava que un dia em despertaria i ella tornaria a estar amb mi. També pensava que tothom que m’envoltava era dolent i me n’havia d’anar», explica Simón.

Barrejant realitat i ficció, Estiu 1993 narra l’estiu en què la petita i òrfena Frida (Laia Artigas) es trasllada al camp per viure amb els seus oncles (Bruna Cusí i David Verdaguer) i la seva cosina de 3 anys. Té un dolor gran i es fa preguntes que no sempre tenen resposta, però és una nena i vol jugar, divertir-se, tenir amics i sentir-se estimada. És innocent, però amb un costat fosc: la gelosia per la seva cosina.

LA INTEL·LIGÈNCIA DELS NENS

 «Per mi hi ha una cosa important a la pel·lícula: reivindicar la intel·ligència dels nens, com s’adapten a les situacions. Als nens se’ls ha de tractar amb normalitat, no com si fossin nadons. Un nen de 6 anys és capaç d’assumir moltes coses. Un altre tema és com gestiona les emocions. Però entendre, entenen. La seva psicologia és complexa», afegeix la cineasta.

Estiu 1993 no només inclou el punt de vista de la Frida. Els oncles (fins i tot la petitíssima cosina) comparteixen protagonisme perquè ells també han d’aprendre a gestionar les seves emocions. El pare –que treballa moltes hores fora de casa– ho porta amb més normalitat, però la mare es veu obligada a aprendre a ser mare d’una nena que no ha parit.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El debut a la direcció de Simón és una pel·lícula. Però també un tros de vida. Tot traspua tanta naturalitat que l’espectador no sap si està al cine o veient una història real. «A les nenes no els vaig donar el guió, només els vaig dir el que havien de fer en cada escena. Als adults sí, però els vaig demanar que no el memoritzessin gaire. Volia fer una pel·lícula amb un punt realista, amb molta veritat. A mi m’emocionen els films en què penso: això és la vida».

SENSE PUDOR

Mentre escrivia el guió, mai va sentir pudor per explicar una història tan íntima. «La paraula pudor la vaig sentir en les primeres entrevistes que em va fer la premsa a Berlín. Fins llavors ni havia caigut en això, ni m’ho havia plantejat. Com que és una cosa que he explicat moltes vegades al llarg de la meva vida és com si m’hagués deixat de passar a mi, com si parlés d’una altra persona. La pel·lícula m’ha servit per connectar amb tot això. Un cop acabada, sí que m’adono del pes que té. Però ja no hi ha marxa enrere. No tinc cap tipus de vergonya de la meva història, del mal de què van morir els meus pares. Pateixo més per la meva àvia, que té 93 anys i només ha vist un primer muntatge del film. A vegades em pregunto què en pensarien els meus pares, però ells no hi són», conclou Simón, que ja té al cap altres històries per portar-les al cine. Ha nascut una directora. Recordin el seu nom.