Jean Echenoz juga a espies a 'Enviada especial'

Dos escriptors francesos van compartir protagonisme ahir en la primera jornada del festival Kosmopolis. Un, Jean Echenoz, lacònic. L’altre, Pierre Lemaitre, loquaç. El primer, sense paraules davant la situació política francesa. El segon, alarmat per la manera com el discurs del Front Nacional avança més a les ments que a les urnes.

Echenoz va estudiar enginyeria i potser alguna cosa d’aquella precisió ha quedat en la perfecta construcció de les seves memorables novel·les. Una altra cosa és explicar-les. De les seves novel·les en té 12 de traduïdes al castellà, encara que realment s’ha guanyat el favor d’un públic més ampli amb les quatre últimes (també en català). Quan se li pregunta per 'Enviada especial', la seva novel·la més recent (Raig Verd / Anagrama), s’escura el coll i tot són dubtes i imprecisions.

Després d’una dècada passejant-se per la història del segle XX –amb una trilogia dedicada a figures com Ravel, Emil Zatopek i Nikola Tesla, amb la coda de resumir la primera guerra mundial en un novel·la brevíssima, 14–, Echenoz es mostra fart de realitat (encara que això es podria discutir força) i torna als seus orígens, a novel·les de pura ficció, en les quals va adoptar la fórmula de la novel·la negra per relatar una altra cosa. 'Enviada especial', cuita en el motllo de la novel·la d’espies, ha sigut rebuda a França com un pas més enllà de la seva molt aclamada trilogia. «En aquesta novel·la he mirat d’escapar-me de la facilitat que suposava per a mi escriure novel·les, diguem històriques, però alhora he trobat més llibertat per jugar amb la narració». Com si es tractés d’una novel·la de Graham Greene, tot gira al voltant d’una dona reclutada fora de les xarxes en una trama que culmina a Corea del Nord, «una dictadura terrorífica, sense comparació amb res i que té poc a veure amb el comunisme d’abans de la caiguda del mur». Aquesta llibertat potser ha fet que 'Enviada especial' sigui la seva novel·la més divertida i juganera, amb una trama tan decididament rocambolesca com ho podria ser qualsevol pel·lícula de Hitchcock. 

Les vacil·lacions d’Echenoz arriben al punt més alt quan se li pregunta per la situació política francesa: «Em sento completament incapaç d’extreure algun tipus de sentit a la vida política francesa, bàsicament perquè no té sentit».

EL PERILL DE LE PEN

Lemaitre, en canvi, avisa amb contundència que França està «en una situació de gran perill, però no tant pel que pugui passar en les eleccions com pel futur; darrere del creixement de l’extrema dreta hi ha persones que ja no tenen ni mala consciència per les seves opinions». Una realitat que «no és tant una tragèdia política com una tragèdia cultural; aquestes idees estan al cap de tothom i amb els polítics tan mediocres que tenim no veig com ho podran capgirar».

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Lemaitre ve amb la seva novel·la 'Recursos inhumans' (Bromera / Alfaguara) sota el braç, negra però aliena a la seva sèrie de Verhoeven. En aquesta nova obra, un director de recursos humans de 57 anys, els últims quatre a l’atur, rep una proposta. Organitzar la presa d’ostatges dels directius d’una empresa, en un procés de selecció de personal salvatge destinat a identificar quin és més capaç d’executar una brutal reducció de plantilla. Es tracta evidentment d’«una metàfora de les relacions laborals», concebudes com «una presa d’ostatges darrere de la qual hi ha tot el capitalisme», una vegada s’ha aconseguit que «els que tenen feina ho vegin com un privilegi i se sentin culpables de disfrutar-ne». «La lliçó és que, avui dia, la direcció d’una empresa s’ho pot permetre tot. I com més cool és l’ambient, més severa és», afegeix Lemaitre. La cadena Arte acaba de firmar el contracte per rodar el 2018 una sèrie, amb guió del mateix Lemaitre, «que tot i que inicialment no era un 'Breaking bad' francès, ho pot acabar sent».

Avui, Pierre Lemaitre debatrà cara a cara a Kosmopolis amb John Banville, un altre escriptor que, com ell (però en el cas de l’irlandès, amb el pseudònim de Benjamin Black), alterna la novel·la sense etiquetes amb la novel·la policíaca. «Jo soc un escriptor que escriu en dos gèneres, però tinc la sensació que Benjamin Black no li agrada gaire a John Banville…». H