Txarango: "Tothom pot canviar el seu projecte vital"

Les cançons de Txarango arriben cada vegada més lluny. Tres anys després de Som Riu, el grup del Ripollès torna amb el seu tercer àlbum, El cor de la terra. Un «quadern de viatge» que recull les vivències del seu pas per Palestina, el Senegal i els camps de refugiats de Grècia. Convertits en una cooperativa de músics, i amb les seves cançons «col·lectivitzades», els components de Txarango presentaran el seu treball més solidari avui al festival Strenes de Girona, abans d’emprendre una gira que passarà pels principals festivals del país.

Han passat tres anys des de l’últim disc. ¿Perquè han fet esperar tant els seus seguidors?

ALGUER MIQUEL: No volíem fer esperar a ningú. Normalment els grups segueixen un cicle natural de dos anys i nosaltres ja feia cinc seguits que anàvem de gira. Volíem parar un any i fer un disc a foc lent preguntant-nos on som.

Defineixen El cor de la terra

A. M: Hi ha tres viatges clau. Primer, a Palestina, on vam veure que malgrat l’ocupació militar hi ha un poble alegre. Després vam anar a inaugurar un centre cultural al Senegal que vam apadrinar fa uns quants anys. Allà vam tenir la sensació d’estar descobrint la terra mare, l’essència de la nostra espècie. I, per últim, els viatges als camps de refugiats al llarg de l’any.

Benvinguts al llarg viatge, el riu que no s’estanca mai de Benvinguts al llarg viatgeSom Riu

SERGI CARBONELL: Tot viatge ens ha portat a créixer en molts aspectes, tant els habituals d’una gira com aquests de caràcter més social. És molt important per al grup i per a nosaltres, i això ha influït molt en les nostres cançons.

¿Quina simbologia amaga un títol com El cor de la terra

A. M: Si la terra té un cor i està viva, nosaltres som els seus fills i, per tant, tots som germans. El cor pot tenir dues lectures: com a batec, música i sentiment, i com a cor, perquè és un disc molt coral. Volíem que el grup tingués una incidència clara, i per això vam decidir col·lectivitzar la nostra música.

¿Com?

A. M: Hem vinculat les 14 cançons a 14 col·lectius amics amb els quals hem compartit parts del camí. Volíem enfortir una xarxa que ja treballàvem des de fa temps.

Tot i ser un disc de denúncia social, les cançons no perden l’alegria.

A. M.: Volíem protegir la veu de Txarango de tot el que ens ha trencat. Hem viscut situacions molt bèsties que et posen en guerra amb el teu propi món, però no volíem que aquest disc fos un crit enfadat o trist. La música et connecta amb l’ara i volem parlar de celebrar la vida i que junts es poden fer moltes coses.

¿Què van fer als camps de refugiats?

S. C: Vam fer una gira. Ens deien: «Aneu a aquell camp perquè estan molt sols i és un camp molt petit». I nosaltres hi anàvem a tocar.

A. M: Anàvem a conèixer-los, però la gent volia que toquéssim. Vam fer concerts per donar suport a una vaga de fam i una concentració contra el tancament d’un centre mèdic. A Palestina, per exemple, hi vam anar amb Pallassos en Rebel·lia, que fa activisme a través del clown, i vam veure com uns nens van passar de tenir militars com a referents a tenir uns pallassos. ¡Pum! Acabaves de girar una vida com un mitjó.

El so del disc és inconfusiblement Txarango. ¿Quines novetats hi ha?

A. M.: Els temes d’aquest àlbum estan molt plens d’arranjaments. Hem tingut molt temps per fer-lo i hi anàvem incorporant coses a nivell instrumental.

Una lluna a l’aigua va ser la primera cançó a sortir i la resta han anat apareixent després. ¿Per què així?Una lluna a l’aigua

A. M: Fem dos llançaments per dia, un al matí i un altre a la nit. Si escoltes tot un disc de cop et quedes només amb el que t’ha suggerit al principi. Així, cada cançó es tracta amb la importància d’un single. No és que Una lluna a l’aigua representi tot el disc, de fet és una cançó que té uns sons que no tornes a trobar, però és una bomba d’alegria.

Una altra novetat són les col·laboracions. ¿Com sorgeixen?

A. M: Les tres que hi ha, Manu Chao, Jarabe de Palo i The Cat Empire, són de grups molt diferents amb un gran bagatge internacional. Mil ocells ja la teníem gravada, però quan l’hi vam ensenyar a Pau Donés li va encantar i vam fer la col·laboració.

S. C: Vam estar amb The Cat Empire quan van actuar a Razzmatazz fa tres mesos i ja teníem la col·laboració al cap, però no hi va haver temps de gravar. Quan van tornar a Austràlia, van començar a gravar Som foc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿La seva música pot canviar el món?

A. M: No amb el disc, però sí amb tot el projecte, que ja ens està canviant a nosaltres. Fa un any que ens dediquem a l’activisme i ha desembocat en la campanya Casa nostra, casa vostra. Va ser molt especial veure mig milió de persones a Barcelona o tocar al Sant Jordi amb un amic sirià a qui vam conèixer als camps de refugiats. Més que canviar el món, creiem que tothom pot canviar el seu projecte vital.