"Oh, el meu paradís verd"

Sona l’himne nacional de la República Islàmica de l’Iran. Algunes persones es posen dretes. La resta observa entre contrariada, mandrosa i sorpresa. Les contrariades i mandroses s’aniran alçant. Quan acabi de sonar l’himne gairebé tot l’auditori estarà dempeus. Uns per respecte i d’altres per por. L’Ariana, una jove periodista i cantant iraniana, també s’haurà aixecat.

Som a l’acte central de celebració del 'nowruz', l’any nou iranià, que organitza la conselleria cultural de l’ambaixada iraniana a Espanya i auspicia Casa Àsia. Som, de fet, a l’espectacular auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison, entrant en l’any 1396 del calendari persa i commemorant una festa documentada ja fa 25 segles a les ruïnes de Persèpolis, però que podria tenir 5.000 anys d’antiguitat. Vaja, com la tomatina de Bunyol.

El nowruz se celebra coincidint amb l’arribada de la primavera en 22 països de la zona, com l’Afganistan, el Kazakhstan, el Turkmenistan, l’Azerbaidjan, l’Iraq i, és clar, l’Iran. També la celebren els kurds, que hi atribueixen un sentit més polític i de resistència, i això fa que el fet de celebrar-lo a Turquia sigui vist com un desafiament al govern. Ni en la informació de la web de Casa Àsia ni al fullet que ofereix l’ambaixada a l’entrada hi ha cap referència al poble kurd.

Èxit de convocatòria

A Espanya hi ha censats 3.500 iranians. Tot just uns 800 viuen a Catalunya, i tot i així hi ha gairebé 200 persones a la sala: nadons de deu mesos i velles septuagenàries, adults amb barba i 'kafiyyeh' i molts joves vestits a l’europea i embriagant l’auditori amb els seus penetrants perfums. Només un parell de dones porten els cabells coberts. Un espanyol amb samarreta de 'Nunca mais' saluda efusivament un avi asiàtic: «¿Com anem, Suleiman?».

Joaquín Rodríguez, un andalús enamorat de la cultura persa, tradueix les paraules del representant de l’ambaixada. Diu que el Líder Suprem ha declarat l’any entrant com el de la recuperació de l’ocupació; és teologia econòmica com la que es difon a Espanya des de fa un lustre.

Un membre del quartet Mirás és kurd. Ell iniciarà el concert bufant la sorna, una flauta kurda. Durant la vetllada, sonaran peces instrumentals de la tradició persa, alguna de l’Azerbaidjan i el Kurdistan i d’altres amb versos del místic persa Rumi. Totes seran interpretades amb instruments centenaris com el daf, el santur, el tar, el tombak i l’oud.

El quartet s’embranca en el seu viatge al passat per rescatar sons mil·lenaris i portar bonics records de la seva terra. Cada composició és un joc musical en què els instruments es persegueixen l’un a l’altre. Ara el tar (el precedent persa de la guitarra) dialoga amb el santur (un xilòfon amb cordes tenses en lloc de membranes metàl·liques). Ara el daf i el tombak, instruments de percussió amb forma de tambor i pandero, secunden el santur. Si tanques els ulls, sembla techno minimal ancestral.

Notícies relacionades

Catximbes i raï al Maresme

El ressorgir d’un fenomen

Quan sona 'Ey Irân', l’Ariana ja no pot aguantar les llàgrimes. No és l’himne nacional davant el qual s’ha sentit obligada a aixecar-se, sinó un altre que li arriba més endins. «Aquesta cançó parla dels valors del meu país. No parla de política sinó d’una terra. Els iranians a dins i a fora de l’Iran es posen a plorar al sentir-la perquè senten que hi ha valors perses que ens van obligar a abandonar», explica. Aquest no inclou ni una sola paraula en àrab. Totes són perses.

La música et permet viatjar en el temps i l’espai, però quan et transporta al país que un dia vas haver d’abandonar el seu impacte sol ser encara més intens. Orgull nacional, nostàlgia de la terra que va quedar enrere, eufòria, dolor… Tants sentiments contraposats provoquen curtcircuits emocionals. «Iran, oh, el meu paradís verd», invoca la lletra. Ariana intenta ordenar i pair els seus sentiments: «Aquesta cançó em dona orgull, però em dol perquè em recorda que no puc celebrar al meu país moltes festes boniques». Pel migrant, la música de la seva terra pot ser un bàlsam, però també, vinagre a la ferida.