Sole Otero, amors tòxics en vinyetes

Compartir llit i vida amb una parella tòxica que et mina l’autoestima, menysprea la teva feina, et diu la roba que t’has de posar, et manipula fent-te sentir culpable per tot i et condiciona fins al punt que fas coses que no faries si ell no hi fos o perquè no es disgusti. Sentir com et crida i sentir que gairebé et convenç que estàs boja, i ets una histèrica violenta. «La manipulació psicològica pot ser tan destructiva com el maltractament físic, atempta contra la independència de la persona», opina l’autora argentina Sole Otero (Buenos Aires, 1985), que presenta al Saló del Còmic la seva primera historieta llarga, Poncho fue (La Cúpula), en què exorcitza la seva pròpia experiència amb una relació sentimental nociva.

Després de posar fi a una intensa i tempestuosa història d’amor, es va posar a escriure «automàticament» el guió per explicar-ho en vinyetes. «Va ser un desafiament, perquè sempre havia fet historietes curtes o tires», com les que va reunir a La pelusa de los días (La Cúpula). No obstant, van passar tres anys fins que el va tenir a punt per a impremta perquè «necessitava perspectiva» i «temps per processar un munt de coses personals» i abordar un relat tan «autoreferencial i proper» que ha anat evolucionant en paral·lel a ella mateixa.

«El maltractament físic és molt greu i sempre va acompanyat de maltractament psicològic. Les seqüeles psíquiques es mantenen a llarg termini. La manipulació psicològica és superperjudicial i és difícil de detectar perquè la persona està en aquesta situació per voluntat pròpia i és ella la que ha de desvincular-se d’aquesta relació tòxica», afegeix la il·lustradora i dissenyadora, membre del col·lectiu Chicks on Comics, que reuneix dones historietistes de tot el món.

«És com una necessitat autoimposada per omplir un buit, creiem que l’altre l’omplirà. I poses tanta energia en l’altre que penses que si se’n va, se l’emportarà. Llavors sents que no hi ha escapatòria i es perd la noció que un és lliure per trencar. Un creu que està atrapat i no té cap altra opció. Això és conseqüència del mite de l’amor romàntic amb què ens han educat, la famosa mitja taronja que ens fa creure que sense ella no estem complets».

Per això, afegeix, «els vincles tòxics són bastant comuns, qualsevol pot haver-ne tingut un en algun moment i molts recauen. I també els passa als homes, encara que ells tenen més pudor a reconèixer-ho». L’objectiu d’Otero no era donar lliçons, sinó «ser sincera» i que el lector tragués les seves conclusions. I amb això, potser, ajudar gent que pugui identificar-se amb la protagonista o gent que pugui «detectar indicis de dependència, de rols de poder d’un sobre un altre que poden derivar en maltractament físic i situacions molt pitjors».

Notícies relacionades

Hugault, els avions més sexis del còmic

El Saló del Còmic, a punt per aterrar a Barcelona

PETITS DETONANTS / «Però també vaig entendre que és molt difícil fer arribar el missatge a una persona amb una relació nociva, perquè qualsevol ajuda de fora, d’amics o família, rebrà el seu rebuig perquè els veurà com a enemics. Si no hi ha maltractament físic, s’ha de deixar que se n’adoni sola, demostrant suport i treballant la seva autoestima».

Per un costat, la dibuixant no vol prendre el rol de víctima a la protagonista, «però tampoc deixar-la només amb aquest rol, perquè també és responsable d’assumir-lo. Per sortir d’aquesta situació s’ha de fer càrrec dels seus problemes i accions i arribar a una maduresa interna per responsabilitzar-se sense sentir-se culpable». Perquè, avisa, «la culpa i la por són les principals coses que l’altre usa. És molt fort que dones agredides pensin que mereixen que els peguin». I conclou: «Si un enamorament sembla una obsessió, no és sa».