Picasso, el camí al 'Guernica'

El 1937, el Govern de la República va demanar a Picasso que fes una obra de denúncia de la guerra civil per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París. No una peça qualsevol, sinó una de gran format que mostrés al món el patiment del conflicte bèl·lic. El malagueny va executar la seva obra mestra: el Guernica, una icona universal contra la barbàrie que és una de les teles més reconegudes, sinó la que més, del segle XX. La resta és història. Una història que compleix 80 anys i que el Reina Sofia celebra i explica a Pietat i terror en Picasso: el camí a Guernica (fins al 4 de setembre). Una mostra centrada en el llenç, que llueix al seu lloc habitual però acompanyat per 150 treballs més sortits de la mà del geni que expliquen el com, el perquè i el quan de la seva creació. A més de l’exili del quadro als EUA, els seus viatges a favor de la causa republicana i el seu retorn a Espanya. 

Els fets són coneguts. Picasso, que en aquell moment ja era una figura consagrada i cotitzada, va acceptar l’encàrrec de la República però amb dubtes. No era un pintor de grans formats, i una peça de gènere històric no era la millor de les propostes per a un artista en crisi. Estava creativament bloquejat, feia temps que no pintava grans teles i es dedicava a la literatura. La seva vida personal no anava gaire millor: atrapat en un matrimoni amb Olga Khokhlova de la qual no podia divorciar-se; convivint amb Marie Thérèse Walter i una filla petita, Maya, i amb la jove fotògrafa Dora Maar com a amant des de 1936. Dues crisis que eren un tot, perquè amb Picasso l’àmbit artístic i el personal estaven sempre relacionats.

ATIAT PER LA INDIGNACIÓ / Va posar mans a l’obra però sense gaire èxit. Durant mesos no va fer res. No trobava el tema fins que li va arribar la notícia del bombardeig de Gernika, el 26 d’abril. La Legió Còndor va arrasar literalment la població basca. I ho va fer en un dia de mercat per causar més baixes. Picasso ho va llegir i va veure les imatges al diari L’Humanité, i la seva inspiració, atiada per la indignació, la còlera i la ràbia, es va disparar. L’1 de maig va fer el primer esbós i el dia 10 de maig va començar amb la composició. El 4 de juny va donar el quadro per acabat després de 35 dies de creació febril. Va pintar de nit i sense descans.

 Un llenç en blanc, negre i gris amb la guerra i el dolor com a protagonistes. El patiment en majúscules. I el patiment en abstracte. «L’absència d’al·lusions concretes, el protagonisme de les víctimes anònimes i la contundència expressiva de les seves formes l’han convertit en el principal al·legat moral contra el terror de les guerres modernes», sub­ratlla Manuel Borja-Villel, director del museu madrileny. Però «¿com va ser capaç de fer una peça que representa tot el pitjor i tot el millor del segle XX, una peça que és icònica i que segueix generant significats?», es pregunta. La resposta l’hi donen els comissaris, Timothy J. Clark i Anne M. Wagner, per als quals «no es pot fer un llenç com el Guernica sense tenir en compte el pensament i els recursos pictòrics que el van precedir». Un enfocament que fuig del context polític i històric, que «és vital per a l’obra però que ja s’ha analitzat en nombroses ocasions». 

Així que l’exposició el que fa és traçar una genealogia que va dels anys 20 als 40, de l’inicial optimisme del cubisme a una nova imatge del món embeguda de monstruositat. «Durant els 12 anys anteriors a 1937, l’obra de Picasso pren una direcció diferent: el terror, l’horror, el pànic, la por, la deformitat, la mort es converteixen en tema de les seves obres. El punt d’inici de tot això són Les tres ballarines (1925), un quadro importantíssim», segons de Clark. En aquesta obra es produeix la irrupció de l’extravagància, la foscor i el desmembrament. Després vindrien les cares amenaçadores i els cossos agegantats i distorsionats. Part de la mostra parla d’aquest gir i de com es van gestant els motius del Guernica.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

ÈPOCA CONVULSA / Però ¿per què el 1925? «No hi ha una bona resposta. El 1925 Picasso comença a entendre i acceptar la primera guerra mundial. Fa un camí peculiar, ja que triga set anys a pair el que va passar. Però només és una teoria», sosté el comissari. Encara que el cert és que els 30 van ser convulsos, amb l’aparició dels feixismes, la guerra civil, la segona guerra mundial i una realitat on la mort es podia provocar de manera massiva. 

L’horror en l’obra de Picasso va durar fins als 40, amb la calavera com a motiu constant dels seus quadros, i els terrorífics i sàdics retrats de Dora Maar, com el llenç que tanca la mostra: Dona pentinant-se, datat cinc dies abans de l’entrada dels alemanys a París.