L'obra pendent

Sempre he tingut una agenda. Tan bon punt acabo un treball, el guixo del dia corresponent. És una cosa que m’obsessiona: a vegades ho faig tot amb molt temps d’antelació pel simple plaer d’eliminar-lo de la llista de coses pendents. Necessito anar eliminant tasques, però no només les elimino de l’agenda, també tinc llistes en papers solts i quaderns.

Quan vaig començar a escriure, tenia un treball de sis hores, en una oficina, i escrivia a la tarda. Hi dedicava més o menys una hora al dia, però sempre. Des d’aleshores, segueixo guixant i guixant de l’agenda, però, a mesura que vaig buidant l’aigua, les idees em condueixen a altres idees, altres articles i altres relats, noves novel·les i diferents maneres d’enfocar un mateix tema.

Notícies relacionades

La moda catalana pren la 080

Les bessones no normatives

Quan comences a dedicar-te més o menys professionalment a l’escriptura, l’agenda no és més que un recordatori: quan hagis entregat totes les columnes, articles, ressenyes, transcripcions, entrevistes, qüestionaris, relats i contes per a nens... et seguirà quedant, sempre, la novel·la. Et convertiràs en un etern estudiant amb una obra sempre pendent de tu, que te la prenguis seriosament. Pendent que et concentris millor per treballar-la, que trobis el moment per revisar-la i corregir-la. Pendent que després la promocionis, la presentis, la defensis. I quan acabis, tornaràs a la casella de sortida de l’obra pendent: una nova història et reclamarà l’atenció. Tornaràs a entregar els altres textos amb un únic objectiu: tornar a tenir temps per dedicar-lo a la nova obra.

Per a la gent com jo, disciplinada però mandrosa, la condició d’etern estudiant és una tortura mental. I, a més a més, no se sap quan parar. Ara, que hauria de dedicar-me en exclusiva a l’entrega de textos –que m’asseguren un cert equilibri econòmic i estabilitat– i a la promoció del llibre que acaba de sortir, no puc evitar-ho: he començat una nova novel·la; només n’he escrit una pàgina, però ja és la nova obra pendent. Recórrer el territori parlant de la teva escriptura té un efecte col·lateral: que quan arribes a casa i et quedes en silenci, ja estàs desitjant tornar a dedicar-te a escriure. L’ofici sense fi.