Les certes incerteses de Jaume Cabré

Jaume Cabré es presenta davant la premsa cuirassat en el seu habitual desconcert davant l’obra que acaba d’acabar. O potser és una estratègia per no haver de perdre’s en teories que l’obliguin a ser el rellotger que esbudelli les seves ficcions, cosa que odia fer. Mentre s’espera la seva nova novel·la –'Jo confesso' es va publicar fa sis anys–, ofereix un llibre de relats, 'Quan arriba la penombra' (Proa / Destino), que en certa manera s’emparenta amb el tema capital de la seva obra mestra, l’exploració del mal, i té tots els números per ser un dels més desitjats el pròxim Sant Jordi.  

Així que s’enroca en aquest desconeixement i dribla les preguntes –el verb és seu– dels periodistes anunciant la il·luminació que li ha sobrevingut al tren venint a la cita des de casa seva, a Matadepera, quan ha trobat el sentit a les tres citacions amb què obre el llibre: «Respecte als morts, fins i tot quan encara són vius», del grec Emmanuïl Roïdis; «Morir no és tan difícil», vers d’un poema, 'Manfred', de Lord Byron, i l’anònim, popular i fins i tot groller: «Li juro que va ser un accident». Totes tres, segons va descobrir a posteriori, exemplifiquen tres formes d’enfrontar-se a la mort. «La primera està vinculada a les maneres mafioses, la segona és clarament romàntica i la tercera és la típica de qui es treu les puces de sobre. Tres formes d’acostar-se al mateix tema», diu, desitjós que siguin els altres els qui ofereixin les seves pròpies lectures.

OBLIT GENIAL

I els lectors els hi ofereixen: asseguren que la portada és molt encertada perquè el pla de detall d’un 'antonello da messina' mostra un ull i un nas rampants i aquests contes es mouen a partir del joc de mirades. Cabré, a qui li  ha costat pair la imatge de la tapa, recull el comentari com si allò no ho hagués escrit ell, però admet haver-ho pensat: «Sí, la mirada és essencial perquè un conte és una mirada i una mirada és una manera de veure el món». D’altres comentaris van un punt més enllà, com el fet fortuït que en un conte com 'Punt de fuga' els follets de la impressió s’hagin oblidat del punt final. «No ha sigut expressament, però és veritat que això dona al relat tota una intenció. És genial», afirma divertit. 

Són 13 contes, una xifra gens innocent, i encara més tractant-se d’un llibre en què ningú mor de mort natural. ¿N’era conscient? Una altra vegada un no rotund. Tampoc sap per què una idea o una imatge desencadena una història que acaba sent una novel·la o un conte. «Hi ha vegades que em dic: ‘Aquesta arrencada d’una narració m’interessa molt’. No sé per què, potser per l’atmosfera que pot crear un personatge en un moment donat. I aquest interès no saps d’on ve, però no t’ho preguntes d’una manera racional perquè no té una resposta racional, sinó que, movent-te en les intuïcions, funciona. Per aquestes mateixes motivacions, acaba encarnant-se en una novel·la o bé en un conte».

El seu mètode, però, queda ben explicat en l’epíleg, en què mostra una aproximació a la seva cuina. Hi explica com ha canviat la seva manera de concebre els llibres de contes. Molt jove va discutir sobre el tema amb el novel·lista Vicenç Riera Llorca, que defensava que tots els relats d’un llibre havien de tenir un vincle, una atmosfera, una relació no necessàriament argumental. Cabré llavors pensava que senzillament es tractava de seleccionar els més bons. «Però amb el temps m’he adonat que Riera tenia raó. Per mi, ara un llibre de contes té alguna cosa de prenovel·la, tots els relats han de tenir un cert aire de família».

Aquí es compleix. I no només això, també tenen passadissos secrets que els uneixen. Un dels lectors aventura que si el primer conte s’obre amb un pare que porta el seu fill a l’escola dient-li que «els homes no ploren», l’últim acaba amb un home que porta el seu pare a una residència endossant-li el mateix lema. Nova sorpresa de Cabré, que, naturalment, sí que tenia en compte la repetició de la frase, però no s’havia adonat de  la simetria de les relacions pare-fill.

TEMES DISPARS

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La tasca de reunir els 13 contes –amb temes tan dispars com els records bèl·lics d’un home ja vell enfrontats a un present hostil, l’amenaça d’un autor a un editor, un personatge que desitja viure en un bucòlic quadro de Millet (Jean-François, per descomptat) o la visita inoportuna a un autor candidat al Nobel– s’ha produït, tal com explica Cabré, al llarg d’uns cinc anys, amb l’afegit de dos contes que són anteriors. El requisit era que els relats conversessin els uns amb els altres i al final l’autor en va desestimar alguns i en va crear d’altres que li exigia la dinàmica del llibre, un conjunt en què conviuen històries de poques pàgines amb d’altres que són gairebé novel·les curtes. «El lector les pot llegir com vulgui, però jo els he imposat un ordre que té un perquè».

I com sempre quan se li pregunta en què treballa, aplica aquella falca amb què es defensa de presses i compromisos. «Escric, sempre escric...». Una vaguetat que no accepta ecografies accelerades que ens mostrin si el resultat serà nen o nena. Però unes línies al postfaci el delaten: «Normalment estic embarcat en una novel·la, en una espècie de viatge que no sé quant durarà». Els contes són una pausa en aquest viatge. Així que no és forassenyat imaginar que el que té entre mans és una nova novel·la que torni a deixar a tothom bocadadat.