El planter de Marsé

Nou, o no tant, llibre de Juan Marsé a les llibreries. A punt per a aquell Sant Jordi pel qual no té un gran apreci, però qualsevol excusa és bona per abordar la lectura del mestre. Colección particular (Lumen) és el títol d’una selecció de relats realitzada per l’autor, nou peces revisades a consciència. L’última de les quals, Conócete a ti mismo, Franz, és inèdita. «I les correccions també ho són» assegura l’autor amb jocosa innocència, per destensar el neguit que li acostuma a produir l’acarament amb els periodistes. «Perquè no acaben de recollir bé el que vull dir o jo no acabo d’explicar-me bé», reconeix.

D’aquí ve que per a l’ocasió s’hagi emportat a un escuder, el crític Ignacio Echevarría, que no té cap mania a afirmar que Marsé, que mira cap a un altre costat amb incomoditat, és «el millor narrador que ha donat la literatura espanyola en dècades». I en aquest punt la paraula clau és narrador –el que té l’art d’explicar–, que no novel·lista, encara que sigui aquesta faceta en la qual se sent més còmode. Echevarría aventura que si és així és perquè Marsé treballa sobretot amb la memòria, una senyora «llaminera i golafre» que té més cabuda «en les complexitats de la novel·la».

‘TENIENTE BRAVO’ 

Potser per això, el Marsé contista no s’ha prodigat especialment. Dels que es reuneixen aquí, quatre pertanyen a un llibre de relats –l’únic que va publicar com a tal, amb el títol de Teniente Bravo– del qual en aquesta edició se n’ha despenjat un, Noches de Boccacio. N’hi ha altres, amb l’afegit del recent Noticias felices en aviones de papel.

Aquesta col·lecció té un antecedent, els Cuentos completos, una edició exhaustiva a càrrec d’Enrique Turpin, que el 2002 va aplegar moltes peces que ara Marsé ha desestimat. La majoria d’aquests treballs sorgeixen d’un encàrrec. Teniente Bravo, que a Echevarría li sembla una obra mestra, va ser durant molts anys una anècdota, un acudit amb un tempo aclaparador que a l’autor li agradava explicar i millorar a petició de Jaime Gil de Biedma. Va ser un altre amic, Manuel Vázquez Montalbán, el que li va demanar que el portés al paper. «Resultarà que jo mai he escrit res per iniciativa pròpia», va dir de broma l’autor.

RUPTURA AMB TRUEBA 

El relat inèdit té la particularitat que transcorre a Buenos Aires i mostra una d’aquelles dobles personalitats que a ell tant li interessen. «El vaig escriure perquè Fernando Trueba em va demanar si tenia alguna història que es pogués convertir en guió. Però mai va arribar a llegir-lo perquè la nostra relació es va trencar quan li vaig dir que no m’havia agradat la seva adaptació d’El embrujo de Shanghai».

Echevarría considera que alguns d’aquests contes funcionen com a taller literari de novel·les que vindran més tard. És el cas de Parabellum, una mena de provatura de La chica de las bragas de oro, o del conte Colección particular, al voltant de la figura de Capitán Blay, un personatge que ja havia fet un cameo a Ronda del Guinardó (encara que després Marsé l’eliminés) i que va completar gloriosament a El embrujo de Shanghai.

La curiositat davant l’escàs trànsit de Marsé pel format conte es redobla si es té en compte que ell és el creador genuí dels aventis, històries inspirades en la mítica de les pel·lícules de Hollywood i els tebeos combinades amb les històries familiars, que tanta importància tenen a Si te dicen que caí i al conte Historia de detectives. «Com que no teníem patinets, de xavals ens explicàvem històries com a joc, d’aquí ve que les recuperés anys més tard per explicar una història que desmentia la història oficial», diu l’autor.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El vessant més gamberro, aquell Marsé a qui li agrada arreglar comptes amb les coses que odia, es troba al conte El caso del escritor desleído, en què un escriptor accedeix a contracor a participar en una estèril entrevista televisiva que culmina en la contundent declaració: «La televisión está creando una nueva especie humana, un mundo de opinantes mastuerzos y mirones descerebrados, adiposos e impotentes» en la qual no és difícil d’imaginar-se el mateix escriptor. El que segueix en la narració és una idea, la de l’home que es va difuminant davant dels altres, i que sorprenentment és la mateixa que Woody Allen va usar a Desmuntant Harry, anys més tard. «Potser em va llegir», assenyala divertit.

El més curiós, tenint en compte que el llibre serà llançat per Sant Jordi, és el seu final, quan l’escriptor acaba per desaparèixer un 23 d’abril, cosa que porta Marsé a tornar a explicar una anècdota clarificadora. De quan una diada firmava llibres a El Corte Inglés i li van preguntar un preu. I quan el resignat Marsé l’hi va donar a la senyora, ella va dir: «El llibre, no. ¿Què val la taula?» No per vella, la història deixa de tenir la seva gràcia.