Bruno Mars, un seductor 'entertainer'

Bruno Mars no ha vingut al món per revolucionar la música negra ni la música en general, però els seus concerts són entretinguts, un espectacle a la clàssica i multicolor manera, a base de pop-funk ensucrat, arranjament amb vista als anys 80 i sense temps morts. No és poca cosa. Música manejable, llaminadures pop que entren a la primera, subministrades per un músic d'aspecte simpàtic i enamoradís que reclama credibilitat quan proclama, en castellà, «Barcelona, t'estimo molt».

Nit de culte a un líder que no acaba de ser-ho, ahir a la nit en un Palau Sant Jordi ple a vessar (17.900 persones, segons la promotora, Live Nation), una estrella que atrau públics de diverses edats i que es nodreix de tota classe d'èxits del passat per donar forma al seu funcionalíssim greatest hits. Vestit amb un senzill xandall i gorra, encara que amb un cert cultiu de l'estètica opulenta: la corona de cinc puntes, envoltada en llorers, que cobria els tres flancs visibles de l'escenari quadrilàter abans de caure el teló, i els graciosos bitllets de 100 dòlars amb la seva cara impresa que van ploure sobre les grades del Sant Jordi.

Les primeres cançons, Firesse i la que dona títol al seu tercer i més recent disc, 24K Magic, van desbordar sonoritat dels anys 80, sintetitzadors efectistes que van marcar el ritme a coreografies amb estètica i uniforme de college. Quan parlem aquí dels anys 80 pensem més aviat en Lionel Richie, no en Prince: com el perfumat Treasure, que va donar pas a una peça més fibrosa, Perm, envoltada en un so de superproducció. Metalls en escena i metalls enllaunats, que no hi falti res. Escenari obert, amb elements mòbils, terra amb plaques lluminoses de plató televisiu i capes de boira carbònica. ¿Rockopop, 1988? «Volem ballar i volem veure-us ballar», va anunciar, aquest cop en anglès, passant de nou a l'espanyol quan, en el mig temps Calling all my lovelies, després de propinar-nos un sentit solo de guitarra, es va posar romàntic: «T'estimo molt, molt, molt», va proclamar emfatitzant les síl·labes.

DIVERSIÓ I PIROTÈCNIA

Mars no va donar un perfil de figura icònica irresistible, sinó més aviat d'entertainer resolutiu, que juga amb les seves cançons i es barreja amb els seus músics, que es diverteix i desitja divertir. Entre fogonades pirotècniques i sincronitzades dinàmiques coreogràfiques, va recórrer cançons que fan el pes com Chunky i Straight up & down, viatjant dels ressons de MC Hammer al fantasma del pobre Al Jarreau quan es posava radioformulable. Tot, amb un acabat relluent i anant al gra.

Material, sobretot, de 24K Magic, amb extrems de tovor a Versace on the floor, i passat l'equador del concert, repesques de les seves obres anteriors com Marry you i un esvalotat Runaway baby amb reflexos dels anys 60. Així va seguir, en el passat, quan va anunciar la molt ben rebuda balada When I was your man, el seu moment de més lluïment vocal, tot emoció i falset. El progressiu trànsit cap als cims de la nit el va anunciar un dramàtic solo de teclats que va conduir a Grenade, peça beneficiada pel concurs d'altes flamarades i la intervenció fugaç d'una trompeta tex-mex.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

D'aquí, a la cançó que li va donar el seu primer número u, set anys enrere, Just the way you are, allargada perquè el públic pogués cantar-la en un Sant Jordi amb els llums encesos i el consegüent efecte «Déu n'hi do quants som».

El guió de la gira, que es repeteix d'una nit a una altra amb un molt escàs marge per als canvis, va conduir a un bis iniciat amb Locked out of heaven a tota castanya, amb pluja de confeti. El colofó el va posar Uptown funk, èxit que dos anys enrere va compartir amb Mark Ronson, captivador com cap altre moment de la nit. Clímax funky, després de 90 minuts de xou, estirat a plaer per un Bruno Mars amb aspecte d'estrella en observació.