Aki Kaurismäki: "Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul"

És clar que Aki Kaurismäki és un director d'idees fixes. Els ingredients que fa tres dècades que fa servir per fer el seu cine -humor impassible, deliciosos anacronismes visuals, desarmant senzillesa narrativa i personatges que fan coses molt absurdes molt seriosament- són els mateixos que conté la seva nova pel·lícula, per la qual va obtenir el premi al millor director en l'última Berlinale. Segona entrega d'una trilogia sobre el drama dels immigrants, 'El otro lado de la esperanza' converteix les tribulacions d'un refugiat a Hèlsinki en un cant a la solidaritat i la decència.

¿Què el va impulsar a voler dedicar una trilogia al drama dels refugiats a Europa? Jo no he cregut mai ser gaire llest però ara, per culpa dels líders polítics, em sento un idiota. Vaig néixer a Europa i vaig ser educat com a europeu, però avui m'avergonyeixo d'això. La democràcia occidental ja no segueix les regles bàsiques de l'autèntica democràcia. Hem oblidat que els refugiats són gent que estima i necessita ser estimada, que té una història i uns sentiments, i que pateix. I pateix sobretot a causa de la nostra indiferència, i pel tracte inhumà que els donem.

Després de situar 'Le Havre' (2011) a França, en la nova pel·lícula ha tornat a Finlàndia. ¿El tracte als refugiats allà no és millor? Tothom creu que els països nòrdics són un paradís del benestar, i això és una mentida. Al meu país actualment als immigrants se'ls tracta com si fossin porqueria. Compte, la gent normal i corrent és magnífica i s'esforça per ajudar-los, però el Govern i els funcionaris fan el que poden per evitar que entrin o per fer-los fora. Si el meu Govern segueix així penso cremar el meu passaport finlandès.

Se'l sol considerar un director misantrop, però en realitat el seu cine és ple d'humanisme. ¿Com es definiria vostè? Semblo un tipus fred, però soc un sentimental. Cuido molt els altres, encara que de mi mateix no se'n cuidi ningú. Sense solidaritat la nostra vida està buida. Jo vaig arribar a pensar que les meves pel·lícules podrien canviar el món, o almenys canviar Europa. Ara em conformo que canviïn tres o quatre persones. En tot cas, vull creure que la humanitat pot redreçar el seu rumb malgrat que fins i tot els gossos tenen més bondat que nosaltres.

¿Com? No veig cap més solució per sortir d'aquest pou de misèria que matar aquesta minoria que té tota la riquesa del món. Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul. Ells ens han portat a aquesta situació en què els valors humanitaris no valen res. Si no ho fem, ens mataran ells a nosaltres.

Sona apocalíptic. Mai havia sigut tan pessimista com ara. Suposo que tard o d'hora acabaré suïcidant-me. Al cap i a la fi, suïcidar-se és una cosa molt finlandesa. El nostre problema és que no tenim prou hores de llum solar. Ens falta vitamina D, i això ens deprimeix.

Una vegada va dir que, mentre fa una pel·lícula, la meitat del temps està sobri i l'altra meitat, borratxo. ¿Ho manté? És que quan bec no soc capaç d'escriure, així que durant el procés de guió estic sobri, i durant el muntatge també. Però puc dirigir i beure a la vegada, així que quan dirigeixo, bec. Però cada vegada menys.

La dels refugiats és la tercera trilogia de la seva carrera. ¿Per què aquest costum d'agrupar el seu cine en trios? Perquè soc un gandul, i necessito fer plans futurs per mantenir l'energia. Dit això, potser aquesta trilogia només tindrà dues pel·lícules. Això no ho ha fet ningú mai abans, ¿oi? Sé que això ja ho he dit en el passat, però ara va de debò: és possible que no faci més pel·lícules. He passat massa temps fent cine, i estic cansat. Prefereixo passar els dies collint bolets. Al capdavall, les meves pel·lícules són una merda.

Notícies relacionades

La Berlinale premia la mediocritat

Barcelona, capital de la innovació social

Ningú més sembla compartir aquesta opinió. Com sempre dic, encara que la frase no és meva, en el món dels cecs el borni és el rei.

¿No hi ha cap de les seves pel·lícules que li agradi? Algunes no em semblen odioses, però no n'he fet cap que em semblés satisfactòria. Si no, m'hauria retirat just després de fer-la. I ara ja arribo tard, perquè estic fet una bírria físicament i mentalment. Tot i així, si d'aquí cinc anys segueixo viu, és possible que faci una altra pel·lícula. Fins i tot pot ser que sigui la comèdia més optimista de tota la meva carrera.