Gòtic català de luxe

Se n’ha parlat molt de la preferència del romànic sobre el gòtic. Tots dos, estils, moviments o arts medievals. Ja se sap que les etiquetes les posen els historiadors, però en realitat, pel que fa a creació, poc importen els compartiments, que no són mai estancs. Preferències a nivell popular, que no vol pas dir a nivell acadèmic, possiblement derivades d’allò que té el romànic de seminal en l’origen de Catalunya. Una predilecció a la qual s’ha de posar remei: «El període realment important és el gòtic, per quantitat d’obres, temps de durada, diversitat i evolució en relació amb Europa. Hi ha molts factors que expliquen per què hem de reivindicar el gòtic». 

    I en aquesta tasca està immersa qui subscriu la frase, Rosa Alcoy, catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona (UB) i autora del volum dedicat a la pintura gòtica catalana que Enciclopèdia Catalana ha llançat en format de luxe. Un luxe d’imatges, un luxe de textos i un luxe de preu: 600 euros. I que reuneix les 150 peces més destacables del moviment. Un altre luxe.

    Però Alcoy puntualitza: «Més que reivindicar, que ja s’ha fet, és un període a valorar». No en va gaudeix d’un gran pes específic si es tenen en compte les obres conservades i la seva distribució en el territori. I de passada, també és moment de rescatar autors que no disfruten del reconeixement de les estrelles de l’època: Ferrer Bassa, Ramon Destorrens, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, Jaume Huguet i Lluís Dalmau. «Al llibre reivindico altres figures que també són importants i que s’han de tenir en compte, com Pere Valldebriga, Guerau Gener, Joan Mates i Bernat Ortoneda, artistes que completen i enriqueixen el panorama», sosté la catedràtica.

    I és la suma de tots la que dibuixa una escena creativa a l’altura de la resta d’Europa. «La pintura catalana no és l’avantguarda en cap període del gòtic, però hi ha artistes que són perfectament equivalents als que treballen en altres escenaris de primer ordre, és a dir Ferrer Bassa no és Giotto, i Martorell o Huguet no són Jean Fouquet o Jan van Eyck, però en tot cas són artistes que tenen una qualitat molt alta i no són inferiors a altres artífexs del moment d’altres centres artístics», puntualitza Alcoy.

    Intentar definir les característiques pròpies de l’estil als territoris de la Corona catalanoaragonesa, la zona on ha bussejat l’autora, és molt difícil, ja que són tres segles i un panorama complex. «El que distingeix la cultura catalana és la tradició, agafa coses de fora però té una base que ve d’antic i sobre aquesta base estructura la part nova. Sempre és una dialèctica entre vell i nou. I l’art el que fa és això, adaptar esquemes que potser s’han definit al nord d’Europa o a Itàlia a la tradició d’aquí». 

    

ICONOGRAFIA PRÒPIA / Així, hi ha tècniques que tenen més prèdica que en altres llocs, com el retaule, que a Catalunya, sobretot a Barcelona, va tenir una gran importància i va arribar a substituir la pintura mural. Després hi ha els aspectes iconogràfics: «La presència de la Verge en la resurrecció de Crist és un tòpic de la pintura catalana del segle XIV, en canvi a Itàlia no es troba». I aquí és, rere una finestra, al Retaule de la Verge provinent del monestir de Sixena i firmat per Pere Serra. L’única peça, juntament amb la Silla prioral de Blanca d’Aragó, que no porta localització al llibre. És una qüestió editorial, totes dues procedeixen del cenobi d’Osca, i s’ha preferit evitar discussions. Encara que, en aquest cas, la seva propietat no està en entredit. Sobre les pintures en litigi, Alcoy ho té clar: «Les peces estan bé on són. És un conflicte sense precedents entre dues comunitats que van formar part d’un mateix conjunt, que era la Corona catalanoaragonesa. Si no s’haguessin cremat serien realment impressionants, la Capella Sixtina no sé si del romànic o del primer gòtic, perquè és art del 1200».

    L’argument del mateix territori no és vàlid per a peces essencials que van marxar fora del país, com el Retaule de Sant Jordi que Bernat Martorell va fer al Palau de la Generalitat, i ara està dispers per mig món, i el Retaule del Centenar de la Ploma, executat per Marçal de Sax per a la confraria que li dona nom i custodiat a Londres. «Les dues obres són fonamentals, són de les més meravelloses que teníem, una de València i l’altra de Barcelona. Només això ja és per plorar», es lamenta la prestigiosa catedràtica. N’hi ha més, com el Salteri anglocatalà que descansa a París, una altra joia, començat per mestres anglesos i acabat per Ferrer Bassa, aquest últim dels més espoliats: «Les seves obres passaven per italianes i com a tals es venien», sosté.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

DEL SEGLE XIII AL XV/ Alcoy prefereix destacar moments que peces, tots presents al llibre, que recorre cronològicament un període que arrenca amb una taula del XIII del Mestre de Soriguerola i s’acaba al XV amb la Pietat Desplà de Bartolomé Bermejo. «Un moment molt interessant és l’època de Jaume II, un període poc conegut però amb peces sorprenents i de gran qualitat, com els Murals de Sant Domènec de Puigcerdà i l’Hagadà daurada». Els Bassa i la introducció de l’italianisme també són del grat d’Alcoy, no en va la seva teis va versar sobre ells. I el gòtic internacional, del qual fa una llarga dissertació. Però, com que es tracta de reivindicar, s’ha de destacar la segona generació de pintors: «On s’ubica Joan Antigó, que va treballar a Girona i va crear una família de pintors molt important, potser no tan coneguda com els Borrassà però que va deixar obres impressionants, com el retaule de Banyoles». La resta, al llibre.