Donald Ray Pollock: una veu única i brillant

La indústria cultural –el sistema editorial, l’aparat crític– descansa tant en l’etiquetatge que quan apareix una veu única com la de Donald Ray Pollock (Knockemstiff, Ohio, 1954) tots correm a buscar referències per ubicar-la en un context familiar, obviant precisament la seva condició d’incomparable. Se sol recórrer a Faulkner i Tarantino, Twain i McCarthy. Ningú parla de Steinbeck, que podria ser un altre referent per la sequedat i la transhumància. Tant hi fa: Pollock no és com ningú. Es va donar a conèixer amb una col·lecció de relats fascinants que portaven per títol el nom del seu poble natal, Knockemstiff (que, curiosament, es podria traduir, una mica col·loquialment, com Matalsabastonades). Històries violentes de perdedors irredempts, diguem-ne, cedint al reduccionisme de tot resum. A continuació va arribar 'El dimoni a cada pas', que en bona mesura prolongava el món i el tipus de personatges de la primera entrega, però –lliure ja de les restriccions d’extensió– introduïa una excel·lent novetat: l’arc temporal dels personatges. Cada vegada que ens presenta un personatge, per secundari que sigui, és capaç de donar-li d’una sola pinzellada una dimensió vital que va molt més enllà de la pàgina i, a l’informar-nos d’algun fet concret, ens permet entreveure tota la seva trajectòria. Els seus personatges porten, com les persones, la vida a sobre.

Aquesta virtut es fa de nou present només començar la lectura d’'El banquet celestial'. Som al 1917, entre Geòrgia i Alabama, a la cabanya de Pearl Jewett i els seus tres fills. La simple menció de la seva dieta –farinetes seques i restes del garrí malalt que van matar a la primavera– ja projecta tota la vida d’aquesta família. La dieta no és que sigui escassa; també és letal. El pare mor en ple atac de diarrea. Sí, Pollock tendeix a l’escatologia, però ho fa amb mestria. Un dels millors personatges d’aquesta novel·la és un inspector sanitari que ha de procurar la salut pública removent els excrements dels altres.

Notícies relacionades

Platejats, daurats i vermells afortunats

Els Oscars es rendeixen a ‘Anora’

Tot és parquedat i privació en els mons de Pollock (el jove Eddie Ellsworth, un altre fantàstic secundari, ha de recórrer a «les parts porques» de Tom Jones per calmar el seu desig sexual); la seva veu, en canvi, és exuberant i lluminosa.

Mort el pare, els tres germans Jewett entren en el regne de la picaresca, versió salvatge oest. Pollock surt airós d’un terrible desafiament: transcendir el western sense fer trampes, sotmetre’s a les seves lleis per rebentar les restriccions. Després de matar el terratinent que ni els donava menjar, els germans li roben els cavalls i fugen cap al Canadà. Tenen per guia les aventures de Billy Bucket, protagonista d’un 'pulp' que Cane –l’únic germà que no és analfabet– va llegint als altres. Un altre estratagema brillant: si bé l’elecció de gènere i època sembla clamar contra el corrent mainstream, bàsicament blanc i urbà, de la literatura nord-americana actual, amb el recurs del llibre dins del llibre Pollock ens fa saber que no viu fora del curs de la modernitat; al contrari, més aviat sembla que des de la talaia de la seva veu inimitable està assenyalant el camí.