La gran història del Petitet

Diu Carles Bosch que li costa trobar una història amb la qual es vulgui comprometre. «Que no dubti a convertir en la meva companya sentimental durant dos anys». A principis de segle es va bolcar a explicar l’èxode dels balseros cubans (Balseros, codirigida amb Josep Maria Domènech) i a principis de dècada va relatar la lluita de Pasqual Maragall i família contra l’Alzheimer (Bicicleta, cullera, poma). Els anys anaven passant sense que Bosch, acomiadat de la seva tasca periodística a TV-3 el 2013, quan tenia 61 anys, trobés res que el motivés prou.

I llavors va arribar el Petitet. O més ben dit, va tornar. Bosch ja s’havia trobat el músic rumber, fill d’un palmero del Peret, altres vegades. El va descobrir com a percussionista de Gato Pérez al Zeleste primigeni, el del carrer de l’Argenteria. El músic va trucar al cineasta per demanar-li que veiés una peça sobre personatges del Raval d’uns nois no professionals i n’opinés. «El mateix dia que vaig veure allò vaig saber que hi havia bon material. Li vaig dir al Petitet: ‘Si tu em permets seguir-te durant un temps, jo m’atreveixo a fer una pel·lícula’». I el Petitet va contestar: «Si hi ha moltes escenes muntant a cavall, això no puc fer-ho. Caminar, sí, a poc a poc».

Hi ha explicació, però no avancem esdeveniments. El retrat de personatges del Raval es va convertir en una cosa diferent: la història d’una promesa portada a terme. «¿Quin gitano, quan se li mor la mare, no li promet muntar una orquestra simfònica?», pregunta el Petitet en un gloriós teaser de Petitet (Rumba pa’ti), la pel·lícula que Bosch roda des de fa un any. Així és: l’antic percussionista va prometre a la seva mare moribunda que portaria la rumba catalana a un gran teatre. I així ho farà, el 17 d’octubre al Liceu, dirigint una orquestra creada per a l’ocasió. «Tots amb corbata de llaç, mama, perquè la rumba és senyora», com diu el Petitet en l’avanç.

«Jo respecto la gent que va a un espectacle en texans, ensenyant els calçotets, però no m’agrada. La rumba no són medalles ni cadenes d’or; són vestits ben arreglats, perquè el Peret i el meu pare, el Ramón [el Huesos], anaven així. Jo ho he mamat. La rumba és senyora. I com que és senyora, hem d’anar ben arreglats i ben guapos».

Més d’un any i mig li ha costat a Joan Ximénez Valentí (el seu nom de debò) reunir els músics de la Simfònica de la Rumba Catalana de Ciutat Vella, barreja dels instruments clàssics del gènere (guitarra, palmes, percussió) i els instruments clàssics a seques. «He trigat tant –explica– perquè no és important que sàpigues tocar, sinó que siguis bona persona. Hi ha músics que són molt bons, però a dalt d’un escenari són matemàtics. Jo no vull una persona matemàtica; vull algú que tregui el que porta al cor. Si jo, a sobre d’estar malalt, he de tenir problemes, imagina-t’ho, no, no. Ha de ser bona gent». La humanitat guanya la perfecció.

UNA PROMESA I UNA MALALTIA

La història del Petitet ja seria important i digna de ser explicada sense l’element afegit de la seva malaltia: la miastènia greu, un estrany trastorn debilitant que pateix des de fa cinc anys i no li permet «fer segons quines coses». La té controlada amb un medicament, el Mestinon, al qual recorre al matí («són com les meves piles») i al migdia («perquè, si no, perdo facultats a l’hora de parlar, moure’m, ballar, cantar»). Es prenia nou pastilles cada dia, però ell mateix se les va reduir a sis per si de cas algun dia empitjorava. Aquest matí, és pura energia. I que duri.

Li pregunto a Bosch si Petitet (Rumba pa’ti) s’assemblarà a Bicicleta, cullera, poma, en el sentit de voler informar sobre una malaltia; explicar què significa viure-la i conviure-hi. «No és l’única cosa, però la malaltia hi és present. I, bé, tant de bo que també hi ajudi. He buscat un equilibri: no ser massa científic ni massa profà, perquè no és just amb la malaltia. Abans que res, és la història d’una persona que vol aconseguir una cosa; l’estructura és gairebé de ficció clàssica».

REMAT ECONÒMIC

Notícies relacionades

Els Mariscal bufen espelmes al Palo Market Fest

El Museu Britànic s’obre a tornar a Grècia el fris del Partenó

Ja s’han rodat unes dues terceres parts del film, en què Bosch ha invertit segons sembla gran part de la liquidació de TV-3. Ell segurament no hi guanyarà res, però almenys tindrà la seva pel·lícula. Altres treballen per amor a l’art o gairebé. Des de fa uns dies s’ha posat en marxa una campanya de crowdfunding per pagar, si hi ha sort, alguna cosa a aquestes persones, a més de cobrir despeses com l’etalonatge (és a dir, la correcció de color) i la mescla de so.

També necessiten diners per comprar els drets de música que volen utilitzar: Rumba pa’ti, Gitana hechicera, Una lágrima cayó en la arena, El muerto vivo… «No és un luxe, com podrien pensar alguns», diu Bosch. «Aquest és un documental sobre un músic i jo no decideixo quines peces canta. Per sort, hem aconseguit algunes cançons gratis dels descendents del Peret, però n’hi ha d’altres que cantava el Peret que no són del Peret». Queda un mes per fer les donacions a https://www.verkami.com/projects/17606-petitet.