El diccionari de Roger Mas

A Roger Mas, explicar en un llibre el significat de les seves cançons no li venia de gust, però a poc a poc es va avenir a la idea d’escriure sobre el seu món, complementant una àmplia selecció de lletres amb una sèrie de textos que fonen pensaments i vivències. Això és, més o menys, El dolor de la bellesa (Editorial Empúries), un volum plantejat com un diccionari, amb entrades ordenades alfabèticament, al voltant del cantautor de Solsona.

Mas vol creure que en les seves cançons «hi ha un univers més o menys identificable», si bé sospita que una part del seu significat es pot expressar millor en prosa. Així el va ajudar a veure-ho el seu editor, Andreu Gomila. «Quan escrius en clau poètica, el llenguatge no et permet explicar algunes coses d’una manera directa. Aquests textos es podrien assemblar a les coses que dic en els recitals entre cançó i cançó», assenyala. Records, confessions i teoritzacions que venen precedides per un torrencial pròleg de Jaume Sisa: sis pàgines i mitja visionàries, dalinianes, sense punts i a part. «Em va trucar una nit: ‘¿Roger, tens un moment?’ I em va posar una casset que havia gravat recitant aquest text. 25 minuts. ¡Algú l’hauria de publicar!».

PALPAR ELS LÍMITS

El títol, El dolor de la bellesa, al·ludeix a una de les seves composicions més importants, no només per la seva construcció musical –que casa la cançó d’autor amb la cobla a través d’una melodia captivadora–, sinó perquè és una metàfora de la tensió entre ambició i límits, satisfacció i frustració. «Quan la llegeixo i la canto em fa veure fins on puc arribar escrivint i somiant coses i en quina paret em puc estavellar», raona. Emparats per aquest paraigua, desfilen pel llibre episodis sempre relacionats amb la seva obra i el seu enfocament artístic. «Hi ha altres coses que m’interessen, com la política o el sexe, però crec que haurien trencat l’encantament».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Apunta, això sí, que els Països Catalans són la seva nació i Catalunya, la seva pàtria. «¡Però això no és política!», riu. I recorda el seu primer petó amb la que avui és la mare dels seus fills. «Vaig dubtar molt si posar-ho, però té a veure amb la cançó Canterbury, del disc dp, i amb aquell viatge a Anglaterra que representa un moment fundacional de la meva personalitat», indica. A la lletra efa hi apareix l’entrada Família, que equival a terra. «És el primer lloc on adverteixes la guerra entre tu i els altres, perquè són els primers altres que apareixen en la teva vida».

Venia de Rimbaud i Baudelaire, però va descobrir un món en Verdaguer, «més enllà que se l’apropiés una mica el franquisme pel seu catalanisme compatible amb el nacionalcatolicisme», i encara que Jim Morrison i Lou Reed van sacsejar la seva adolescència, el posterior acostament a Fabrizio de André va ser «més conscient». Finalment, comparteix amb els seus admirats amics Sisa i Pau Riba una mirada que transcendeix. «El que m’inspira és el contrari a la quotidianitat», diu. «Les coses que no passen cada dia».