Lluís Homar: "La gelosia i l'enveja em van portar a teràpia"

L'actor Lluís Homar (Barcelona, 1957) assegura haver-se "buidat" a 'Ara comença tot', un llibre autobiogràfic escrit juntament amb el periodista Jordi Portals. Des de la seva infància a Horta fins a la seva vida actual al Maresme, passant pels anys de teatre amateur i la seva intensa relació amb el Teatre Lliure, Homar repassa tant els moments de triomf (amb una menció especial a la seva encarnació de Manelic en el llegendari muntatge de 'Terra baixa' que Fabià Puigserver va dirigir el 1990) com els pitjors dies, i parla amb valentia dels traumes, pors i inseguretats que van acabar conduint-lo a teràpia psicològica. La promoció l'ha enganxat en plens assajos de 'Ricard III' a les ordres de Xavier Albertí, un enorme repte al qual s'enfrontarà a principis de maig al TNC.

¿Què ha sigut el més difícil a l'hora de fer el llibre? Tancar el discurs. Vaig tenir un moment de crisi que va desembocar en el capítol en què demano perdó pel mal que he fet als altres i pel que m'he fet a mi mateix. Això va sorgir de la meva reacció al revisar per primera vegada el llibre.

¿No li va agradar? El primer que vaig pensar va ser: "¿Qui em manava a mi ficar-me en aquest embolat? ¿Quina necessitat tenia de remenar el passat?". El capítol del perdó em va servir per trobar un punt d'equilibri amb la meva pròpia història personal. Al repassar la meva vida m'he adonat que potser les coses no van ser com jo em pensava. Però no em penedeixo de res.

¿Per què es va decidir a escriure'l? M'ho van proposar i vaig pensar que valdria la pena. La idea era fer una cosa útil, que pogués servir-li a algú com a experiència de vida. Com explico al llibre, fa molts anys que estic fent teràpia, explicant la meva vida. En la teràpia parles del que et ve al cap en aquell moment. I això que he fet en privat, ara ho he fet en públic amb l'ajuda de Jordi [Portals].

Una teràpia en públic que pugui servir a altres... Aquesta era la idea. Jo, que encara ho tinc tot per aprendre, he tingut la sort de trobar persones molt importants que m'han ajudat en la meva vida. Quan fèiem el llibre, em vaig plantejar: "¿He d'explicar que faig teràpia?". I de seguida vaig pensar: "¿Puc no explicar-ho?". Jo no em puc explicar sense dir que m'han ajudat, que he necessitat teràpia i segueixo necessitant-ne. La teràpia es pot entendre de moltes maneres, però hi ha molts tabús. A mi m'agrada molt la idea d'escola, d'aprendre, i la vida és un lloc meravellós per fer-ho. La saviesa que et pot oferir la vida si vas a buscar-la és brutal.

Parla molt bé de mestres i amics com Ariel García Valdés i Xavier Albertí, però amb prou feines esmenta els directors que no li cauen tan bé. Afortunadament, és poca la gent amb qui no m'he entès. Sempre he sigut un bon alumne. I, en general, si he tingut algun conflicte, al cap dels anys l'he resolt.

¿Amb Almodóvar també? El capítol que li dedica es titula 'Del cel a l'infern'... El rodatge de 'Los abrazos rotos' va ser un cas flagrant de falta d'entesa, i mira que era la meva segona pel·lícula amb ell i que en la primera ['La mala educación'] no hi vaig tenir problemes. Una situació com la que vaig viure amb ell no m'ha passat amb ningú.

¿Li ha enviat el llibre? És que no llegeix en català [riu]. Quan surti l'edició en castellà al maig l'hi enviaré. No he tingut cap intenció d'ajustar comptes amb ningú. Una altra cosa és que algú es pugui sentir molest...

Va donar un cop de puny al director Lluís Pasqual en ple assaig d''Al vostre gust'. ¿Volia imitar el seu ídol Marlon Brando? Que quedi clar que ho he fet només una vegada i no em va semblar bé. No he tornat a fer mai una cosa igual. Amb els anys ho veig des d'una perspectiva que em permet entendre per què ho vaig fer, i no és que vulgui justificar-me. Per sort, Lluís Pasqual no m'ho va tenir en compte. En canvi, el Fabià [Puigsever] em va clavar una bronca fenomenal quan se'n va assabentar.

També explica que va sentir una gelosia terrible de Jordi Bosch. Tot i això, eren i són amics. Que jo tingui gelosia d'algú no significa que tingui res contra aquella persona, sinó contra mi mateix. Em passa una cosa semblant amb Eduard Fernández. I parlar d'aquesta gelosia em serveix per explicar per què durant molt de temps em vaig sentir malament amb mi mateix. La gelosia i l'enveja em van portar a fer un treball personal, a iniciar una teràpia gràcies a la qual entenc que això era com reproduir un estat que havia viscut als dos anys i mig, quan la meva mare es va posar malalta i em van prohibir veure-la durant diversos mesos. Ho vaig viure com una situació d'abandonament. 

I d'aquí neix la necessitat de buscar sempre més afecte que ningú. ¿No ho ha superat? És una cosa que em segueix passant davant de certes situacions. Conèixer el problema no m'ha immunitzat. Però almenys ara sé entendre millor aquesta fragilitat i m'és més fàcil conviure amb ella; entendre'm i no jutjar-me. Al final, es tracta de conviure amb el que ets i sents. El fet de poder-ho mostrar m'ha ajudat. Com va dir el meu terapeuta una vegada: "No som responsables pel que sentim, només dels nostres actes". 

¿Com ha afectat la teràpia a la seva feina? M'ha servit molt a l'hora d'interpretar, perquè no pots enfrontar-te a un paper des dels teus prejudicis. Per exemple, quan havia de fer 'No tengas miedo', pel·lícula on interpretava un pare abusador, tota aquesta saviesa i coneixement de mi mateix em va ser molt útil. A l'actuar has de submergir-te en els sentiments del personatge, i si et coneixes, saps què hi ha d'aquell caràcter en tu. A mi em sorprèn quan un actor diu que un personatge no té res a veure amb ell. ¿Com ho farà llavors?, em pregunto.

Parla en diversos moments de l'amistat, però també de la dificultat mantenir les amistats. Hi ha una part en mi que és una mica solitària. A vegades busco l'altre perquè connectar és fonamental. Però en aquest treball vius moments molt intensos i després tot es dilueix perquè no hi ha la possibilitat de mantenir o alimentar tot aquell bon rotllo.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com porta el pas del temps? Ara compliré 60 anys. Complir anys és un gran al·licient. Reconec que hi ha una part coqueta en mi que fa que no m'agradi tant mirar-me al mirall perquè em veig gran. Però, d'esperit, em sento millor que mai. Més net, més entusiasta, més centrat.

¿Què ha dit el seu terapeuta del llibre? El d'ara, que és de Pamplona, encara no l'ha llegit.