Ignacio Martínez de Pisón: de famílies i això

Aquest cronista de la classe mitjana, que no li fa escarafalls a una assumida vena galdosiana, té el do de la proximitat. En la vida real i en les seves novel·les, poblades per personatges normals i corrents a qui tracta amb molt més afecte que el mal anomenat garbancero. D’aquí que quan fa uns mesos se li preguntava de què anava la seva nova novel·la, Ignacio Martínez de Pisón, o només Pisón per als amics, deia: «Doncs del mateix de sempre, de famílies i això…»

Derecho natural (Seix Barral) assumeix la seva tradició i aquest tema. De fet, en aquesta obra va voler allunyar-se una mica d’aquest destí retratant els anys 70 i 80 dels estudis Balcazar, de les coproduccions a Almeria o les misèries de la sèrie B, però li va poder més la tirada i va reciclar aquest rerefons en una història familiar, novament. La d’un noi de Barcelona amb un pare tarambana (no gaire diferent del de Carreteras secundarias) que vol triomfar en el cine i acaba convertit en una trista imitació de Demis Roussos, però també de la seva trajectòria com a jurista en el marc de l’Espanya de l’avui criticada Transició.

¿A favor o en contra? Un Pisón de 57 anys que va viure tot allò en primera persona defensa el pacte que van fer les dues Espanyes per seguir endavant. «Els que tenim una certa edat recordem l’amenaça del colpisme, la violència política constant i el llast de la dictadura. El balanç final és que ens ha servit per viure raonablement bé fins ara. No ens podem queixar tant». Per descomptat que l’escriptor no ignora la bretxa que s’està obrint en aquesta convivència. «La part bona d’aquella època és que la tolerància es considerava un valor que havia de ser defensat. Ara sembla preferible la intolerància. Gràcies a les xarxes socials s’han multiplicat els censors. I n’hi ha més, hem arribat al cas que un acudit sobre Carrero Blanco s’ha convertit en un delicte. I és que l’Estat no està protegint una cosa tan bàsica com la llibertat d’expressió per a uns i per a altres».

Naturalment el pacte no li sembla a Pisón, que no és ingenu, el més immaculat. Encara que al final acabés per funcionar. L’època li recorda aquell personatge menor de La rosa porpra del Caire que, quan pot deixar enrere la pel·lícula en què està atrapat, es torna boig de content i diu: «Jo mai vaig voler ser cambrer, jo vull ser ballarí de claqué». Doncs això. «Aquest pacte va permetre al franquista convertir-se en antifranquista de tota la vida. De Gaulle va fer el mateix a França, acabada la guerra va convèncer a tothom que havien participat de l’èpica del partisà, quan en realitat ho havien fet en la misèria del col·laboracionisme. Però aquestes coses serveixen per reinventar-te, per això ens adaptem tan ràpid a la democràcia».

El fantasma del pare

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest era el context, però a Pisón li interessa més posar la lupa narrativa en els retrats d’interior de la gent corrent. I analitza: «La novel·la de formació és una estructura bàsica per a mi. Les novel·les en què expliques com els personatges es converteixen en el que són. Aquí hi ha una doble transformació, les dels personatges, no només el nen protagonista, sinó també el pare i sobretot la mare, que canvia alhora que ho fan les dones en general. M’interessava que aquest canvi fos personal, però també social».

Després de tantes novel·les amb personatges orfes de pare o amb un de poc edificant, Pisón, que va perdre el seu quan tenia 9 anys, es posa a pensar en el perquè d’aquests progenitors murris que poblen les seves novel·les. «El vaig perdre massa aviat i no hi va haver conflictes, així que amb aquests pares irresponsables i murris m’estic inventant uns conflictes que en realitat no vaig poder arribar a tenir».