Eduardo Mendoza, "de professió, escriptor"

El premi Cervantes no el canviarà. Seguirà sent el mateix de sempre. Ni el prestigi que suposa rebre el màxim guardó de les lletres espanyoles ni els 125.000 euros que comporta modificaran la seva (humil) forma de ser. “Ja han transcorregut diversos mesos des que el ministre de Cultura em va comunicar que m'havien concedit el Cervantes i encara no sé com reaccionar. Aquest premi no és fàcil d'assimilar. No peco d'insincer al dir que mai havia esperat rebre'l”. Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) mai va aspirar, efectivament, al Cervantes. L'humor sempre ha sigut el germà pobre de l'art, i ell, que va concebre un extraterrestre per fer posar vermella Barcelona, només concep la literatura amb somriures.

Amb humor, és clar, acaba de pronunciar un claríssim i senzill discurs davant els Reis en l'acte d'entrega del guardó, a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), bressol de Cervantes. L'autor ha recollit el premi amb “profunda gratitud i alegria” i prometent seguir sent el de sempre: “Eduardo Mendoza, de professió, escriptor”. Seguirà escrivint, doncs. Omplint folis en blanc, cosa que comporta “temor” i “esforç”.

LECTOR DE CERVANTES "PER OBLIGACIÓ"

Traductor, novel·lista, assagista i dramaturg, Mendoza ha rememorat els seus anys joves, l'època del “preu” (preuniversitari) en què va llegir per primera vegada i “per obligació” el Quixot. Tots els seus companys ho van fer, tant els de ciències com els de lletres. “A diferència del que passa avui, en l'ensenyament d'aquella època prevalia l'educació humanística, en detriment del coneixement científic. La pomposa abstracció que avui anomenem Humanitats, abans es deia, humilment, Llengua i Literatura”. El germà Anselmo va ser el que els va fer entrar per força al Quixot. Als 30 ferotges nois de la seva classe (no hi havia noies, per descomptat) no els va fer gaire gràcia. “La nostra imaginació literària es nodria d''El Coyote' i 'Hazañas Bélicas’ i les sessions dobles del cine de barri eren el nostre Xangri-La. Però el segle d'or, francament, no”.

Conscient que a classe no s'hi anava a jugar sinó a aprendre, va obrir el Quixot amb el mateix ànim amb què es va aprendre de memòria els afluents de l'Ebre: gens. Però ho va fer i es va rendir al seu encant. El va fascinar el llenguatge cervantí. Des de petit, Mendoza -de pare amant de la cultura i, sobretot, del teatre i Lope de Vega- volia ser escriptor, però no sabia ni com ni sobre què escriuria. “La lectura va ser un bàlsam i una revelació. De Cervantes vaig aprendre que amb l'idioma es podia fer qualsevol cosa: relatar una acció, plantejar una situació, descriure un paisatge o transcriure un diàleg sense forçar la prosa, amb claredat, senzillesa, musicalitat i elegància”.

CABELLS DESPENTINATS I BIGOTI FEROTGE

Una dècada després, convertit en un batxiller “o un tonto”, va tornar a llegir d'una tirada la cèlebre obra de Cervantes. “Jo anava amb els cabells despentinats i lluïa un ferotge bigoti. Era ignorant, inexpert i pretensiós. Però no havia perdut l'entusiasme”. El va tornar a llegir ja convertit en un “bon pare de família”. Igual que el Quixot, a aquelles altures de la seva vida havia rebut algunes garrotades, ni moltes ni gaire fortes. I com Sancho Panza havia baixat moltes vegades del burro.

Va tornar a les aventures d'Alonso Quijano després de la trucada del ministre de Cultura per anunciar-li el premi. De les quatre lectures n'ha tret moltes conclusions. La fonamental: que a ell li passa just el contrari que a l''hidalgo' cavaller. “El Quixot està realment boig, però sap que ho està, i també sap que els altres són assenyats i, en conseqüència, li deixaran fer qualsevol disbarat que li passi pel cap. És just el contrari del que em passa a mi. Jo crec ser un model de seny i crec que els altres estan com una cabra. Per aquest motiu visc perplex, atemorit i descontent de com va el món”.

GIMFERER I BALCELLS

Notícies relacionades

Eduardo Mendoza: "Sobre Catalunya, hem de fer un esforç per raonar"

Barcelona, capital de la innovació social

L'autor de 'La verdad sobre el caso Savolta' -novel·la amb què va debutar i va triomfar- ha trufat el seu discurs amb notes d'humor i ha fet un parèntesi per rendir homenatge a dues persones fonamentals en la seva vida i en la seva carrera literària: Pere Gimferrer, que li va donar la primera oportunitat, i la desapareguda Carmen Balcells. 

EL REI ELOGIA BARCELONA

El Rei, mentrestant, ha lloat l'homenatjat, “voraç lector”, “artesà i treballador del llenguatge” i “biògraf de la capital catalana”. “Pocs escriptors han contribuït tant al foment de la lectura entre joves i adults com Eduardo Mendoza, que ha demostrat que la popularitat no ha d'estar renyida amb l'excel·lència”, ha afirmat el Monarca en un discurs molt elogiós amb Barcelona, "ciutat crucial per al naixement i la difusió de moviments literaris".