Los Planetas aixequen la seva catedral

Los Planetas, un grup col·locat d’un dia per l’altre a l’encreuament de camins de l’amor i l’odi, el dinosaure de l’indie, defensa el seu dret a relacionar-se com li plagui amb la realitat, fonent misticisme i posicionament polític en les seves noves cançons, en què domina la densitat i la gambada llarga. Concert amb litúrgia severa i esclats d’argot de carrer, còsmic i pop, el d’aquest divendres a Apolo, un cop de puny sobre la taula per estrenar el seu primer disc en set anys, Zona temporalmente autónoma.

Treball de síntesi, amb palos flamencs, cadències profundes i dinàmics traços melòdics, cobert per una aura transcendent, que va aportar la major part del seu contingut, 10 de les seves 14 cançons, en una sessió de gairebé dues hores iniciada amb Los poetas, d’Una ópera egipcia (2010). Un canvi d’última hora: el concert havia de començar amb Islamabad, que va ser relegada al final. Més tard vam entendre per què.

El grup va procedir després a construir la seva catedral, pedra a pedra, compàs a compàs, a través de les seqüències profundes de dues cançons noves, Soleá i Seguiriya de los 107 faunos, en diàleg amb rescats com Señora de las alturas i Ya no me asomo a la reja. La distinció espacial de Los Planetas, en el seu ple desenvolupament, camí de noves estrenes, un Hierro y níquel clàssic i amb puntejos de Florent, i el romanticisme sarcàstic de Porque me lo digas tú. D’aquí a un Rey sombra amb tacte shoegazer, i la imatge de J, despenjant-se la guitarra i agafant el micro amb les dues mans per injectar tota la seva intenció a Santos que yo te pinté.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Moment d’entrar a fons en el nou material, en què hi va haver el desenvolupament a l’alça d’Amanecer, amb cordes subministrades pel teclista, Banin Fraile, i el tèrbol conjur de La gitana, envoltat de llums vermelles, donant pas a dos moments pop: Ijtihad, amb unes guitarres molt sixties, i un Espíritu olímpico lluminós, amb herència de The Cure. ¿Los Planetas, rumb a l’indie pop dels 90? Una cosa així, perquè després van rescatar ni més ni menys que José y yo, del seu segon disc, Pop, en un tram final que va incloure David y Claudia i que va culminar amb Zona temporalmente autónoma.

INDIE I TRAP / I obrint el bis, aleshores sí, Islamabad, amb Yung Beef, de PXXR GVNG (ara Los Santos), com a còmplice i líder d’aquelles estrofes sobre «calles malas» que «necesitan medicación». L’indie i el trap, compartint focus. Operació diàleg. El pop va reprendre el poder amb Un buen día, Pesadilla en el parque de atracciones i, en una altra tanda de propines, Segundo premio i Reunión en la cumbre, amb el grup contemplant el llegat des de dalt de tot de la seva torre monumental.