Aramburu i Cabré, bany de masses

Estrenar-se per Sant Jordi i fer-ho per la porta gran. Fernando Aramburu no havia participat mai en aquesta festa amb els seus llibres, i molt possiblement si ho hagués fet no hauria tingut les cues de lectors a  què es va enfrontar aquest diumenge. V ser el rei de la jornada. La seva novel·la, Patria, fa vuit mesos que és al capdamunt de les llistes dels més venuts, encara que això podria haver jugat en contra seu, pel que fa a les vendes, però no ha sigut així. El cert és que al llarg de tot el dia molts dels seus lectors es van quedar sense firma senzillament perquè l’autor s’havia de traslladar a una nova parada i amb una cua encara més llarga. «Patria m’ha donat molts lectors, això ho constato. M’ha fet tan conegut que em comencen a reconèixer pel carrer, cosa que no m’havia passat» mai, assegura en el trajecte de parada a parada.

    Preocupat per la tardança en la seva cita amb els lectors (la multitud no el deixa avançar), l’escriptor no acusa el possible atabalament en aquesta capbussada en les multituds que li ha deparat un llibre que li arriba ja madur, als 57 anys i amb nou novel·les darrere seu. «Estic convençut que si això m’hagués passat als 22 anys no ho hauria pogut gestionar». Sap que encara haurà de dedicar molt espai mental a aquesta novel·la que li ha donat una visibilitat insòlita fins aquest moment. «Però me n’acabaré desprenent, això ho sé, i el millor perquè això passi és escriure una altra novel·la després d’aquesta».

ESGOTAT / Jaume Cabré sol fugir de les multituds, però per una vegada, i sense que serveixi de precedent, s’ha prestat a firmar només durant una hora el seu últim llibre, els relats Quan arriba la penombra. O això es pensava, perquè al final la situació s’ha desbordat, com tantes coses aquest dia, i ha acabat atenent els seus lectors durant una hora i mitja. «¿Que com estic? Estic molt cansat, però content. Sé que hi ha hagut gent que s’ha esperat hores i, encara que el contacte per Sant Jordi necessàriament acaba sent minimalista, el cert és que s’agraeix». Tan esgotat es mostra que ni tan sols recordava que avui es jugava el Madrid-Barça.

CÀLID / Entre els lectors de David Trueba, n’hi ha molts que s’acosten a l’autor per a explicar-li les seves arrels a la Tierra de campos, una de les zones més despoblades de Castella i Lleó i títol de la seva nova novel·la. Trueba fa les seves dedicatòries a consciència amb una preciosa cal·ligrafia i una disposició de lletra molt estudiada. Càlid, pregunta amb interès a cada un i la gent li explica la seva vida: que si va conquistar el seu marit italià, Gianluca, amb les seves novel·les; que si el llibre és per a la meva mare que va néixer precisament allà. «Això és part del petit orgull de la gent que s’estima aquesta terra però que es va veure obligada a traslladar-se a la gran ciutat, i m’agrada que sigui així perquè d’això és precisament del que va la meva novel·la».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

MOLEST / Diversos mosqueters de la literatura de pelatge molt diferent es disputen una taula una mica petita per acollir-los a tots. Entre aquests, Enrique Vila-Matas i Javier Cercas firmen mantenint els colzes a prop del cos perquè si no entren al terreny de l’altre. A Vila-Matas li porten novel·les antigues i també, és clar, Mac y su contratiempo, el seu nou treball. Malgrat les satisfaccions que li donen els seus fidels lectors, el molesta haver-se de prestar a aquesta exposició, en la qual sempiternament no es fan distincions entre llibres no literaris impulsats per l’única voluntat de vendre i els que sí que tenen valor literari. «L’altre dia vaig participar amb l’escriptor nigerià-nord-americà Teju Cole en un diàleg de Sant Jordi i em molesta que, sent un escriptor excel·lent, tingui tan pocs lectors». És a dir, que la bona literatura té poc o res a veure amb les vendes.

EXULTANT / Una mica més tard, Cercas esclata de satisfacció pel que li ha reportat el dia i la seva novel·la El monarca de las sombras. «Sant Jordi és un dia meravellós i soc capaç de barallar-me amb qui digui el contrari. M’agrada perquè han sigut els ciutadans els que l’han fet gran. No hi ha res comparable al món». No obstant, l’emoció no li impedeix veure la contra del dia, el fet que s’estableixi una competició i el dia se saldi amb un palmarès. Tant vens tant vals. «Això em sembla malament: s’equivoca aquell que pregunti qui ha guanyat per Sant Jordi».