Maria Arnal i Marcel Bagés: "Ens agrada pensar en coses més grans que nosaltres"

La veu de Maria Arnal i la guitarra de Marcel Bagés es van obrir pas de la mà d’un cançoner heretat, situat en algun lloc de la memòria popular, que van reconstruir en dos epés, 'Remescles, acoples i melismes' i 'Verbena' (tots dos del 2016). Treballs humils però d’un gran calat emocional, l’antesala del seu primer disc llarg, '45 cerebros y un corazón', llançat divendres passat i que presenten aquesta nit (20.00 hores) en una sala Apolo amb les entrades esgotades (Festival del Mil·lenni).

El cant d’ella, natural i sense floritures, i les elaborades textures de guitarra (clàssica, acústica o elèctrica) d’ell es posen al servei aquí d’un repertori principalment propi en el qual evoquen vells fantasmes col·lectius, rimen «història» amb «porta giratòria» i canten a la vida seguint l’arravat exemple d’Ovidi Montllor. Un disc que combina la cançó d’autor hiperexpressiva amb l’atmosfera tèrbola i experimental, que veu el seu imaginari enriquit amb les aportacions electròniques de Grey Filastine i les guitarres, 'pedal steel' i producció de David Soler.

Amb poc més de dos anys de trajectòria, Arnal i Bagés ja no són un fenomen del boca-orella, sinó una entitat artística reconeguda amb distincions com el recent premi Ciutat de Barcelona.

¿Què han volgut explicar amb aquest disc? (Maria Arnal) És la culminació d’un procés de dos anys en què hem anat recollint, buscant, creixent… I després, hi ha un tema central que és la memòria. Totes les cançons fan referència a això. La cançó que hi dona títol ve d’una notícia que ens va impactar.

El descobriment d’una fossa comuna a Burgos. (M. A). Sí, a La Pedraja, on van aparèixer 45 cervells i un cor. Sembla que el 1939 va ploure moltíssim i l’acidesa del terreny era idònia per a la seva conservació. A partir d’aquí ens va interessar parlar d’aquesta memòria incòmoda, aquest tabú, aquest silenci.

¿Quin efecte voldrien provocar en l’oient? ¿Sensacions intel·lectuals, físiques, emocionals…? (M. A.) ¡Totes! El plaer directe que pot causar la música, i l’emoció. Nosaltres això ho entenem com un canal de comunicació i de transmissió, de compartir un univers. I a sobre i ha aquesta cosa que a vegades es crea i a vegades no…

¿Quina cosa? (M. A.) Una cosa màgica. (Marcel Bagès) Potser sona naïf, però a mi la música em fa feliç.

Però en aquest disc també hi ha tragèdia. (M. A) El que hi ha és molta veritat. No estem interpretant un repertori. Són cançons que formen part de nos-altres, que esperem que siguin útils. Coses que per a nosaltres és important compartir.

Són artistes de «nosaltres» més que de «jo». (M. A.) Perquè creiem que tothom va cap al jo, i parlem de nosaltres com d’un espai de resistència. Tot passa pel jo, jo, jo, i al Marcel i a mi ens fa il·lusió pensar en coses més grans que nosaltres. No m’interessa ser una virtuosa del cant, que tothom m’aplaudeixi perquè ho faig molt bé, perquè fer-ho bé és el més comú que hi ha, de talent en té tothom…

¿Vostè creu? (M. A.) ¡És clar que sí! Cadascú a la seva manera. La qüestió és: ¿al servei de qui el poses? I a mi m’agrada pensar que el poso al servei de coses que són més grans que jo, i des d’aquest lloc fer alguna cosa que pugui emocionar.

Històries com la de les fosses impressionen. ¿Només cal evocar-les per ficar-se la gent a la butxaca? (M. B.) No, i per això en aquest disc hi ha molta intenció pel que fa a producció i so. Hem intentat que hi hagués colors molt diversos i molts registres. (M. A.) I que fos agradable, i no tan cru, i que tingués diverses capes de música. 

¿Els ha preocupat que el disc sigui fàcil de reproduir en directe? (M. A.) No deixem de ser nosaltres dos, encara que el directe és una altra lliga. L’important és ser capaç de generar alguna cosa a l’escenari, encara que sigui cantant fatal. Això ho he après.

¿Té la sensació que la seva veu arriba al públic? (M. A.) Sí, m’esforço molt per aconseguir-ho.

¿Li costa? (M. A.) No és una tècnica, sinó una actitud. Vull que si hi ha gent allà s’ho passi bé.

¿Sense atabalar-los amb uns determinats dots naturals? (M. A.) Aquest no és el meu lloc, encara que no critico qui ho fa. (M. B.) També en els guitarristes hi ha molt de lluïment.

¿Quins cantants i guitarristes els agraden? (M. A.) A mi, ¡molta gent! Björk, PJ Harvey… Últimament, Kate Tempest m’ha influït. I tots els estius de la meva infància s’escoltava Maria del Mar Bonet. I flamenc: La Niña de los Peines, Lole y Manuel, i aquelles veus anònimes de gravacions del camp. 

(M. B.) A mi, Marc Ribot, Bill Frisell, els guitarristes de Sonic Youth, Ira Kaplan ('Yo La Tengo'), Robert Fripp… Hi va haver un temps en què el flamenc em va obsessionar, però ràpidament vaig reconèixer els meus límits tècnics.

Van fer el seu primer recital a la Barceloneta, al carrer. (M. A.) En un escenari de festa major. És a les xarxes, ¡però no se’l miri! Bé, sí, va ser molt emocionant.

Si segueixen creixent, ¿hi ha escenaris, festivals, als quals diran que no per una qüestió ideològica? (M. A.) La idea sempre és neta i la realitat és bruta, i s’ha de pensar amb quines realitats entres en diàleg i per què. Si tu ho tens clar i pots explicar-ho, no passa res.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les contradiccions, aquest clàssic. (M. A.) Sempre n’hi ha. Però si et quedessis clavat en un lloc, hi hauria un altre tipus de públic que no et coneixeria mai. Sí que s’ha de mirar, per exemple, el preu de les entrades. Però la realitat no està tancada: tu pots generar-la.

Que esgotin les entrades d’Apolo amb dies d’antelació ja no és cap sorpresa. (M. A.) Per a nosaltres cada vegada ho és. Ens provoca una sensació d’agraïment total, i que hem de disfrutar-ho.