Rigola reinventa Txékhov

Àlex Rigola s’enfronta a Ivànov, el seu primer text d’Anton Txékhov, amb el propòsit de superar les convencions del teatre en escenari. Quan el públic entri a la sala Fabià Puigserver del Lliure, el primer que veurà serà els actors jugant un partit de futbol, cridant-se pel nom real i vestits de carrer. El director els ha demanat que portin roba seva i fotos personals, que es projecten en pantalles situades als dos extrems de l’espai escènic. També es reprodueixen i amplien detalls d’escenes d’un muntatge que té en el repartiment Joan Carreras (l’Ivànov del títol), Nao Albet, Andreu Benito, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Pau Roca, Sandra Monclús i Àgata Roca.

«Busco actors que transmetin certa veritat escènica», afirma Rigola, que va capitanejar el Lliure entre el 2003 i el 2010, i a partir del novembre codirigirà els Teatres del Canal de Madrid. El seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció per connectar amb l’espectador. Per a Joan Carreras, que ha treballat amb el director en 25 espectacles, el repte és brutal: «No és fàcil desprendre’s d’una tradició teatral. Buscar aquesta puresa suposa desposseir-se de tot perquè l’emoció verdadera aparegui. Exigeix un alt nivell de compromís, de concentració. És un procés de recerca que acabarà amb l’última funció. Però si ell [Rigola] es vol deconstruir, ¿qui millor que jo per acompanyar-lo en aquest moment transcendental?».

Ivànov és un personatge depressiu i melancòlic, i en aquest muntatge ha de ser un reflex del propi Carreras quan no es troba bé. «És una desferra humana, encara que ell ho porta molt endins», diu l’actor.

Qüestió de maduresa

Qüestió de maduresa«Txékhov sempre m’ha interessat, però era incapaç d’entrar en la seva obra sense tenir cert bagatge de vida», diu Rigola. El dramaturg va escriure Ivànov als 27 anys, «però està amarada d’una estranya maduresa». «Era metge i potser va intuir que la tuberculosi no li permetria tenir una llarga vida. Quan un veu que el camí que li queda fa baixada, mira les coses amb un altre prisma, i més si no és creient. La mirada de Txékhov és molt filosòfica i essencial».

L’obra, que es va estrenar el 1887 a Moscou i dos anys després va ser presentada amb una nova versió a Sant Petersburg, retrata la vida d’un home que ha anat a menys la dona del qual té una greu malaltia. La seva actitud davant la desgràcia suscitarà tota mena de comentaris de personatges que componen un microcosmos de la societat. Al final, quan tot sembla que bufa a favor seu, pren una decisió dràstica.

Llenguatge del segle XXI

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Llenguatge del segle XXILa part essencial sobre la naturalesa humana i el sentit de la vida es manté intacta; no així la més costumista, traslladada a la nostra època. «L’Àlex ha sigut molt valent per explicar amb llenguatge del segle XXI una societat que era tan burgesa com la nostra», aplaudeix el veterà Pep Cruz, que feia 17 anys que no treballava amb el director.

«El més interessant és la reacció de tots els personatges respecte del patiment d’Ivànov: la incomprensió i la recerca d’una lògica quan de vegades no hi és. Aquí es troba la dificultat de la peça; no dona solucions, posa en escena diferents idees contradictòries i genera una reflexió sobre l’ésser humà», assenyala Rigola, que ha utilitzat com a brúixola el pessimisme filosòfic d’Arthur Schopenhauer. «Hi hem afegit algunes de les seves premisses», explica. El director promet una immersió en l’univers de Txékhov, i abans de final d’any dirigirà un altre text de l’autor rus.