La dècada de Mecano

'Fenomen irrepetible' és una d’aquestes expressions que s’utilitzen amb lleugeresa i que només estan justificades en raríssimes ocasions. Doncs bé, Mecano va ser un fenomen irrepetible. I ho va ser perquè les circumstàncies de la indústria musical han canviat d’una manera que fa impossible que una cosa així pugui repetir-se, però també perquè el país ja té poc a veure amb aquella Espanya dels anys 80 que buscava ansiosament qualsevol indici de modernitat al qual aferrar-se en massa per treure’s de sobre la caspa acumulada durant 40 anys. El trio format per José María i Na-cho Cano i Ana Torroja es va convertir en la perfecta coartada pop perquè milions d’espanyols es convencessin que per fi havien deixat enrere un passat impresentable i que divertir-se era una opció.

Aquest procés, lúcidament teoritzat per l’escriptora madrilenya Grace Morales en l’assaig 'Mecano 82' (Lengua de Trapo), es va concretar en sis discos d’estudi i un en directe que s’estenen per tota una dècada (el seu debut homònim es va publicar el 1981 i l’àlbum de comiat, 'Aidalai', va aparèixer el 1991). El 1998, el trio va voler reiniciar la seva activitat amb un disc doble que incloïa set cançons inèdites, però les decebedores vendes d’'Ana Jose Nacho' van demostrar que Mecano era un grup que pertanyia als 80 (igual que podria dir-se que els 80 van pertànyer a Mecano) i van afavorir la dissolució definitiva de la banda.

Totes aquestes gravacions, més un DVD amb els videoclips del trio, es reuneixen a 'Mecano: la colección', una iniciativa que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA posa en marxa a partir del 6 de maig, amb el llançament de la primera entrega, que inclou el quart àlbum del grup, 'Entre el cielo y el suelo', i la capsa per emmagatzemar tots els discos de la sèrie. Cada CD va acompanyat d’un llibre de 64 pàgines amb abundant material gràfic i pot adquirir-se conjuntament amb el diari per 6,95 euros.

Afusellaments i xampany

La carrera de Mecano semblava ciència-ficció quan el jove aspirant a cantautor José María Cano provava sort en concursos televisius com 'Gente Jove'n interpretant 'Al alba', de Luis Eduardo Aute, amb la seva nòvia de llavors, Ana Torroja. Això succeïa el 1979. En dos anys, la parella –a la qual s’uniria Nacho, el germà petit de José María– passaria de cantar un himne dedicat als últims executats pel franquisme a compondre cançons sobre festes, xampany, ressaques i maquillatge. Benvinguts als anys 80.

El desmesurat impacte comercial de l’àlbum 'Mecano' (més de mig milió de còpies venudes que van compensar de sobres la generosa inversió de CBS), sustentat en singles clàssics del pop espanyol com 'Hoy no me puedo levantar', 'Maquillaje' i 'Me colé en una fiesta', va portar la discogràfica a apressar el trio perquè entregués la continuació com més aviat millor, i això es va traduir en un disc precipitat i irregular, '¿Dónde está el país de las hadas?', les vendes del qual van quedar per sota del que s’esperava. Pitjor li va anar a 'Ya viene el sol', tercer llarga durada en què el grup madrileny va buscar eixamplar els seus horitzons artístics sense que el gran públic es decidís a acompanyar-lo.

La 'bomba' va arribar amb 'Entre el cielo y el suelo' (vegeu requadro), que va convertir Mecano en el fenomen descomunal que avui recordem. Un fenomen que va adquirir dimensió internacional de la mà del seu següent àlbum, 'Descanso dominical', i va quedar ratificat amb 'Aidalai', el seu últim treball verdaderament rellevant. La gira de presentació del disc, l’estiu del 1992, va coincidir amb l’Expo de Sevilla i els Jocs de Barcelona. Va ser l’última. El país estrenava una època nova i Mecano deixava de ser necessari.

   

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo