El World Press Photo d'un any violent i turbulent

Una nena nigeriana d'11 anys consola el seu germà, de 10, que plora desconsolat. Tots dos porten armilles salvavides i acaben de ser rescatats d'un bot pneumàtic sobrecarregat en plenes aigües del Mediterrani, a 23 quilòmetres del nord de Líbia, el 28 de juliol del 2016. Membres de l'oenagé Proactiva Open Arms els han enfilat a una petita zòdiac de set metres en què hi ha el fotògraf espanyol Santi Palacios. “Els intentem calmar, però no plorava perquè tingués por del mar, com ens pensàvem, sinó perquè la seva mare, malalta, havia mort durant la ruta dels contrabandistes que els va portar fins a Líbia. Aquesta escena saps que es reprodueix cada dia. Ara mateix hi ha gent ofegant-se. Fa anys que faig aquesta feina i poques vegades em commoc. Però quan vaig fer aquesta foto vaig saber de seguida que a nivell periodístic funcionava perquè m'havia impactat a mi, perquè al darrere hi havia una història per explicar”, narra Palacios, que amb la imatge, titulada ‘Abandonats’, és un dels espanyols premiats en el World Press Photo 2017. Són els Oscars del fotoperiodisme, atorgats al febrer a Amsterdam. Aquest divendres s'han presentat al CCCB, convertint aquest any a Barcelona en una de les primeres ciutats del món a acollir l'exposició itinerant, que es podrà veure fins al 5 de juny, organitzada, per 13è any consecutiu per Photographic Social Vision, que dirigeix Silvia Omedes. 

‘Veure i entendre’ el món és el lema de World Press Photo i, com ha recordat el seu director d'exhibicions digitals, Paul Ruseler, aquest any ha sigut “violent i turbulent”. Juntament mb la guerra de Síria i els efectes del canvi climàtic, novament els refugiats tornen a ser un dels temes més premiatsels refugiats. Per Palacios, “a Europa ara comencem a entendre que fugen de Síria perquè allò és un infern. Potser en la nostra feina ens repetim molt i amb aquestes fotos sembla que enviem un missatge que ‘ens envaeixen’. El que hem de fer és explicar les històries que hi ha darrere de cada país perquè de Nigèria en fugen perquè el seu infern és Boko Haram”. 

La gran guanyadora, la foto de l'any, no és pas menys violenta. Es tracta de la feta per Burhan Ozbilici, que estava per casualitat veient la inauguració d'una exposició artística a Turquia, el 19 de desembre del 2016, quan davant el seu objectiu un policia fora de servei va assassinar l'ambaixador rus a Turquia, Andrei Karlov. “Ell, com a fotògraf acostumat als conflictes, era conscient del perill de seguir fent fotos. Recordava prou bé col·legues a qui havien disparat en situacions semblants”, ressalta Ruseler.  

No pas menys conscients del risc són fotògrafs que es juguen la vida en zones on es lluita contra l'Estat Islàmic, a l'Iraq, l'Afganistan i Síria, com el jove de 20 anys Walid Mashhadi, o Abd Doumany, que s'adonen de la necessitat de seguir explicant històries. En aquest cas, les seves imatges intenten posar el focus sobre les víctimes supervivents, com uns homes rescatant nadons entre la runa de la guerra.   

En la inauguració de l'exposició, que té el suport de la Fundació Banc Sabadell, també han estat dos espanyols guardonats, en aquest cas amb treballs lligats a l'efecte de l'ésser humà sobre el medi ambient. Jaime Rojo, resident a Mèxic, fa anys que documenta “una de les migracions més importants del planeta”, la que cada març fan les papallones monarca des dels Estats Units i el Canadà cap a Mèxic buscant un clima més benigne. “N'arriben milions a una zona de bosc de 20 hectàrees al santuari del Rosario, a Michoacán --explica--. L'any passat vaig saber d'una inusual tempesta de neu just quan acostumen a emprendre el retorn i hi vaig anar”. La seva imatge, molt bonica plàsticament, mostra una catifa de papallones sobre la neu. Però són incapaces de volar, encara no estan mortes perquè poden resistir uns quants dies a baixes temperatures, sempre que no es mullin. 

També de la natura parla la imatge del canari Francis Pérez, fotògraf submarí que relata com va trobar una tortuga marina, una espècie en perill, totalment enredada en una xarxa de pesca. “Era una trampa mortal. Després de fer-li les fotos ens vam desesperar intentant alliberar-la. Primer amb un ganivet, després amb estisores, però ho vam aconseguir”.     

Durant l'exposició de Barcelona --que el 2016 van visitarel 2016 van visitar més de 56.400 persones en quatre setmanes (el 15% més que l'any anterior)--, Omedes destaca nombroses activitats paral·leles “per posar en valor la tasca del fotoperiodista” i recalca que és l'única de les mostres que es faran a Espanya en què es podran veure les peces multimèdia, “que són el nou llenguatge que està guanyant terreny en la premsa internacional”. Una de les guanyadores, en la categoria Narrativa immersiva, és la barcelonina resident a Nova York Carla Tramullas --una de les poques dones fotoperiodistes en una professió amb el 85% d'homes--, amb la interactiva ‘La introspecció’, sobre les relacions humanes, les emocions i l'amor, amb casos sorprenents d'un home que manté un vincle marital amb tres nines de silicona. Veure i entendre. 

Notícies relacionades

World Press Photo porta al CCCB el drama sirià

Barcelona, capital de la innovació social