Simple Minds: "Som millors compositors del que ens pensàvem"

La veterana banda Simple Minds visita l’Auditori (demà, 19.00 hores, Festival Mil·lenni) per revisar el seu repertori en clau acústica. Ens parla per telèfon el seu líder, Jim Kerr,

amb un fort accent de Glasgow que dissimula quan canta.

–Especialment des de mitjans dels 80, Simple Minds són coneguts per fer música gran. De fet, Big music va ser el títol que van donar al seu últim àlbum d’estudi. ¿Com va sorgir la idea de baixar d’escala i gravar un disc com Acoustic?

–Era una cosa que no m’havia vingut de gust els últims 20 anys. Durant la promoció de l’àlbum anterior vam accedir a fer una sessió acústica per al programa de Chris Evans [a BBC Ràdio 2], gairebé com un favor. I la reacció va ser fabulosa. Ens van demanar fer més sessions d’aquest estil, però ens hi negàvem. Fins que fa un any, un festival acústic suís [el Zermatt Unplugged] ens va oferir un munt de diners. Ens vam mirar i vam dir: «Potser tampoc és mala idea, ¿oi?» (rialles).

–I la reacció va ser fabulosa i van pensar a gravar un disc, ¿oi?

–Vam parar en sec amb la continuació de Big music i ens vam posar a pensar en un elapé acústic.

–¿Què han descobert sobre la seva pròpia música en els processos d’adaptació? Molts grups solen dir en aquests casos: «Sense saber-ho, sempre hem sigut un grup folk…»

–No, això tampoc, tot i que Belfast child tenia un element celta. Però sí que vam poder veure que érem més bons compositors del que ens pensàvem. Gravant les cançons amb menys pompa sonora, hem vist que potser el so no era tan bàsic perquè funcionessin.

–¿Mira d’estar molt al dia pel que fa a nous grups?

–Tinc un amic, un locutor de ràdio, que m’envia coses que poden agradar-me. Però per ser-li sincer, trobo molt pocs grups de l’estil de Simple Minds. Tot és R&B. ¿Quan va ser l’últim cop que va veure una bona banda jove en directe? No sé si és per motius econòmics. Surt més a compte ser Ed Sheeran.

–Jo crec que sí que hi ha grups joves que deuen alguna cosa a Simple Minds. Per exemple, CHVRCHES, que han col·laborat amb Iain Cook.

–Vaig treballar amb Iain abans que existís CHVRCHES. La meva mare estava molt malalta i vaig anar a Glasgow per estar amb ella, però no feia més que dir-me, «¿Què fas aquí assegut? Tu només ets feliç quan treballes». Iain vivia a prop i teníem un amic en comú que em va portar a conèixer-lo. La connexió va ser instantània. Vam fer deu cançons junts. Dues d’elles [Honest Town i Blood Diamonds] van acabar a l’últim disc.

–No deu ser el primer cop que l’hi demanen, però vull que ens expliqui com van acabar a la banda sonora d’El club de los cinco. Per favor.

–El nostre segell dels EUA, A&M, havia començat a participar en pel·lícules. Llavors, John Hughes feia grans bandes sonores i era un fan del pop electrònic anglès, així que A&M es va obstinar a fer-lo comptar amb nosaltres. Ens van enviar la maqueta de la cançó i… no estava malament, però no era res de l’altre món. I, a més, estàvem molt ocupats.

–¿Què els va fer canviar d’idea?

–John Hughes, que va venir a veure’ns a Glasgow i va passar tres dies amb nosaltres. Era fan de la banda, a més de bon home. Si al final hi vam accedir va ser més que res perquè ens va caure molt bé. I  vam acabar capgirant una mica a la cançó.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Pel que fa al concert de demà, ¿serà acústic al cent per cent?

–Sí, però que la gent tampoc s’esperi dos tipuss en un tamboret. Tenim una banda àmplia i el so és energètic i animat.