Viet Thanh Nguyen: «Hollywood crea propaganda voluntàriament»

Viet Thanh Nguyen, professor d’anglès i estudis americans i etnicitat a la Universitat del Sud de Califòrnia, va guanyar el premi Pulitzer de novel·la de l’any passat amb la seva primera incursió en la ficció de llarg recorregut, 'El simpatitzant' (Empúries / Seix Barral). Aquesta història d’un agent doble, un capità que s’exilia a Los Angeles amb els últims oficials del derrotat Exèrcit del Vietnam del Sud que fugen del país sense que aquests sàpiguen que la seva missió és espiar-los i informar els seus superiors del Vietcong, va ser rebutjada per 13 editorials abans de veure la llum definitivament i ser aclamada com la primera gran novel·la americana sobre el Vietnam escrita per un vietnamita de naixement.

    

–¿Va ser un repte escriure una història en què el protagonista té dos costats i mantenir tot el temps aquesta dualitat?

–La part dura va ser trobar la seva veu. Això em va portar tot un estiu. Vaig haver d’experimentar amb diferents fórmules per obrir el llibre fins que vaig trobar la frase: ‘Soc un espia, un agent infiltrat, un talp, un home amb dues cares’. Quan la vaig trobar vaig saber que aquesta era la seva veu, la seva personalitat.

–Parla d’ell com d’algú sempre escindit, turmentat i turmentador al temps.

–En certa forma, jo també estic dividit com ell, encara que en el meu cas la meva situació és molt menys dramàtica. Tot i això, he pres els meus propis sentiments personals, emocionals i polítics sobre què significa créixer als EUA com un refugiat del Vietnam i els he posat en el cos i la ment d’aquest espia.

–¿Per què va prendre la decisió de no donar-li nom?

–Volia que el protagonista fos anònim, un home comú amb qui els lectors es poguessin identificar. Sense nom és com molts altres vietnamites. Sempre vaig pensar que el que li passa, aquella sensació de sentir-se dividit i fora de lloc, és una cosa específica de la guerra del Vietnam, però també és una condició universal.

–Ha escollit la narració en forma de confessió, ¿per què?

–Les confessions existien de veritat al Vietnam i a la Xina, en els camps comunistes de reeducació, i això ho feia un recurs natural per a la trama. Tot i això, el més important és que volia una estructura narrativa en què una persona vietnamita parlés amb un altre vietnamita. A més a més, la confessió també és una cosa molt catòlica. Jo vaig créixer com a catòlic i crec que hi ha certa semblança entre la confessió catòlica i l’interrogatori comunista. Volia posar damunt la taula aquesta relació entre religió i política, poder i autoritat. Em sento un escriptor molt polític, i als Estats Units això és una mica estrany.

–¿Per aquesta raó la novel·la va ser rebutjada 13 vegades?

–(Riu) Crec que hi va haver molts factors, incloent-hi que era una primera novel·la i que era llarga, I molts agents i editors em van dir que ja no podien publicar novel·les del Vietnam. No estan acostumats a llegir una cosa tan política i que es negui a apel·lar als gustos de la majoria blanca als Estats Units.

–¿Quan va guanyar el premi Pulitzer es va sentir reivindicat?

–No em queixo del que va passar fins al Pulitzer. Va tenir molt bones crítiques i, per ser una primera novel·la, va funcionar bé, encara que no fos un gran hit. Quan va arribar el Pulitzer no esperava estar ni tan sols en competició. Se m’havia oblidat fins i tot que el premi s’entregava el dia en què el vaig guanyar. Va ser una sorpresa. I sí, em vaig sentir en certa manera reivindicat.

–El llibre exposa una visió poc amable dels Estats Units, i els nord-americans no acostumen a acceptar gaire bé les crítiques...

–No sé si algú ho fa (riu). He dit alguna vegada que vaig escriure aquesta novel·la per ofendre a tothom. És una minoria molt petita dels qui llegeixen llibres als Estats Units els que s’han ofès per aquesta obra. Els nord-americans que no llegeixen són els que s’ofenen, ¡sense haver-lo llegit!  El Govern del Vietnam està oficialment ofès. I els vietnamites nord-americans, també. El poder dels EUA és tan important al món que hauria de ser capaç d’escoltar les observacions crítiques de les seves mateixes minories i d’altres països. Aquest és un dels papers més importants dels escriptors: cridar l’atenció sobre els errors de la seva mateixa societat.

–En alguna entrevista ha explicat que un dels perills dels nord-americans és que es creuen la seva pròpia bondat.

–És molt difícil per als nord-americans creure que no són bons. Fins i tot en els moments en què són conscients que alguna cosa dolenta va passar com a conseqüència de les seves polítiques o les seves decisions, la seva inclinació és pensar automàticament que va ser simplement un error, que eren allà amb bones intencions. Molts nord-americans pensen que aquest va ser el cas del Vietnam. Realment existeix alguna cosa, el somni americà, en que la gent creu en les oportunitats i totes aquestes coses. Però els nord-americans també tenen una capacitat de violència extrema i d’explotació de molts tipus. Aquesta contradicció ha sigut evident en tota la història nord-americana.

–La novel·la subratlla el caire propagandístic de les pel·lícules de Hollywood sobre la guerra del Vietnam, que neguen als vietnamites la veu i fins i tot el nom.

–Es diria que és una denúncia que va més enllà. Absolutament. La manera com Hollywood ha representat la guerra del Vietnam i els vietnamites m’afecta personalment, però és només un exemple de com Hollywood fa servir el seu poder a tot arreu. L’Exèrcit dels EUA és el més poderós del món i Hollywood és la fàbrica més poderosa de cultura pop del món. I tots dos neixen de la mateixa economia, de la mateixa ideologia. Els EUA no necessiten un ministeri de propaganda. No cal obligar Hollywood a crear propaganda; ho fa de forma voluntària perquè creu que està estenent els ideals de la terra de possibilitats i els somnis, aquelles coses que als americans els agrada creure sobre si mateixos.

–Dedica quatre capítols al rodatge d’una pel·lícula que s’assembla sospitosament a Apocalypse now. ¿Ha tingut ja cap notícia de Francis Ford Coppola?

–(Riu) No, encara no.

–Sobre aquesta pel·lícula en particular, ha dit que té sentiments enfrontats.

–Per mi la pel·lícula és un símbol del poder de l’art i les seves complicacions. L’art perdura, i pot ser molt important en el sentit polític perquè la memòria humana solament pot recordar un determinat nombre de coses. Apocalypse now probablement donarà forma a la memòria de la guerra d’aquí 100 o 200 anys, i això significa que necessita ser refutada. Jo puc reconèixer que Apocalypse now és una pel·lícula potent, ben feta i molt absorbent i a la vegada assenyalar que hi ha contradiccions i una pàtina de racisme: silencia els vietnamites, els compadeix... Jo no vull que em silenciïn ni que em compadeixin. Vull tenir la mateixa veu que Francis Ford Coppola, Martin Sheen i Marlon Brando, i que la tinguin els vietnamites. En qualsevol cas, considero que és un elogi dedicar al film quatre capítols de la novel·la.

–Acaba de publicar també un llibre de relats curts sobre refugiats.

–El que està passant als EUA amb la presidència de Donald Trump i la demonització dels immigrants i els refugiats és part d’un sentiment global que també afecta Europa. Si l’Administració de Trump acaba tenint èxit i tanca la porta als refugiats i als immigrants sense papers, el pas següent serà fer més restrictiva la immigració legal per als qui no siguin blancs o cristians.

–¿Com s’explica que un discurs com el de Donald Trump hagi tingut èxit?

–Crec que hi ha dues classes de factors. Hi ha gent que té por dels que són diferents. I, com altres economies capitalistes occidentals, els EUA viuen un moment en què la distribució de la riquesa es percep com a particularment injusta. I és més fàcil culpar el diferent i sense poder que el qui és igual que tu però molt poderós. Gent com Trump és capaç d’explotar això.

Notícies relacionades

'La vegetariana', de Han Kang: una dona que vol ser una planta

Barcelona, capital de la innovació social

–¿Com ha viscut els tres primers mesos de la presidència?

–¿Què pot fer un escriptor davant Trump? Per a mi i molta gent en el meu cercle polític el període des de l’elecció fins a la presa de possessió va ser d’intensa por i desil·lusió. Des d’aleshores continuem sentint les dues coses. Ara bé, també ens hem adaptat al fet que aquesta és la nova normalitat que hem de confrontar. Tothom intenta veure com es pot canviar la situació política a nivell local. En l’àmbit nacional, s’ha d’intensificar i subratllar el paper de l’escriptor com a figura política. El benefici per a la literatura és que Trump ha mobilitzat i polititzat els escriptors nord-americans. H