'Volver a casa', de Yaa Gyasi: d'aquells vaixells, aquest dolor

Quan una primera novel·la rep el PEN/Hemingway i mitja dotzena de premis secundaris i figura a totes les llistes de llibres notables que redacten els mitjans de comunicacióal tancar l’any, incloent-hi el New York Times, el Washington Post i el New Yorker, sembla obligat concedir-li l’oportunitat d’una lectura atenta, si bé hi ha la possibilitat d’arquejar com a mínim una cella al veure la pressa amb què aquests mateixos mitjans corren a integrar-la en el corrent de dones d’origen africà que s’estan ocupant de reescriure el relat de l’arribada dels seus ancestres a Amèrica, i de les conseqüències que va tenir per a aquests: Chimamanda Ngozi Adichie, Taiye Selasi, etcètera. Yaa Gyasi va néixer a Ghana i es va criar a Alabama, es va llicenciar en Humanitats a Stanford, va participar amb beca meritòria en l’arxifamós taller literari d’Iowa i viu a Nova York. A la llista de requisits imprescindibles per posar-se de moda només li faltava escriure una bona novel·la. I aquí la tenim.

Volver a casa narra tres segles d’història a partir de les tribulacions d’Effia i Esi, filles d’una mateixa mare, a la costa africana del que avui seria Ghana, al segle XVIII. Sabuts el lloc i l’època, no cal haver llegit gaire per donar per fet que estem davant d’una novel·la sobre l’esclavitud. Gyasi ens brinda el relat d’aquesta plaga històrica amb una mirada de gran angular, valenta, capaç de captar els motius i les emocions dels homes i dones que la van protagonitzar, però també els interessos de les nacions que se’n van beneficiar, i fins i tot el terrible error de les tribus africanes que en algun moment van creure poder-se beneficiar del comerç d’esclaus. Ens porta de la cobdícia al dolor.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

DECISIÓ ESTRUCTURAL / Per explicar aquesta història i portar-la al nostre temps, Gyasi pren una decisió estructural que, a canvi d’una renúncia important, porta premi per al lector: repartir el protagonisme en el temps. Cada capítol avança una generació. Renunciem a la perspectiva única, la il·lació de peripècies d’un mateix personatge que tant facilita el trànsit per una novel·la llarga. Tret que acceptem que la fragmentació del protagonisme configura un personatge col·lectiu amb una dimensió moral que és molt més gran que el de cada un dels seus components. Individu, tribu, raça, humanitat.

Una negra frega els orins d’un club de jazz de Harlem en els 70 tot i que, per la seva veu, mereixeria estar a l’escenari. El seu destí s’ha decidit a la porta del club amb un mètode gairebé científic: si la seva cara és més clara que el paper de les bosses del pa, pot cantar; si és més fosca, a fregar. I en aquell moment, l’opció estructural de l’autora brilla amb lluminosa autoritat, perquè se’ns fa impossible fingir que no veiem el fil que enllaça aquest personatge amb la nena que, segles enrere, plorava al cobert de la costa on, amuntegada amb altres centenars, esperava que l’embarquessin com a esclava. La noció que cada fill, net, besnet d’esclau arrossega el pes de les cadenes per bé que l’hagi tractat el destí enlluerna el lector, que no podrà negar-se a debatre si els fills, nets i besnets dels esclavistes carreguen al seu torn amb un llast més gran.