Raimon, l'últim cant

El rellotge d’emocions al qual al·ludia en el seu últim disc llança els seus últims tic-tac i el compte enrere per al comiat de Raimon arriba al final: 12 recitals al Palau posaran, a partir de demà, i fins al 28 de maig, el colofó a una carrera capital de la cançó d’autor. Recitals amb les entrades esgotades que reuniran més de 22.000 espectadors.

Raimon va anunciar el seu adeu al novembre, un mes abans de fer 76 anys, i va al·legar tres motius: està en bones condicions físiques i prefereix deixar-ho ara; la seva productivitat ha anat a la baixa i no es veu planejant discos amb 80 anys, i la vida de l’artista, aquest «ofici nòmada», li resulta menys atractiva que abans.

La seva obra ha inspirat recentment dos llibres, Paraula i cant (Bromera), d’Antoni Batista, i l’antologia Tot el que he cantat (Lletres completes 1959-2017) (La Magrana), la primera que publica Raimon. I Picap ha digitalitzat, per fi, el conjunt de la seva obra (excepte quatre discos llançats entre els anys 1974 i 1977, propietat de Warner), que ja està disponible a les plataformes de descàrrega i streaming. Raimon entra així al segle XXI mentre ens diu adeu sense intenció de dramatitzar.

D’aquest catàleg digitalitzat destaquem aquí cinc dels treballs clau de la seva carrera:

‘À L’Olympia’ (1966)

‘À L’Olympia’ (1966)

El recital de Raimon, el 7 de juny del 1966, va ser el primer de cançó en català en el cèlebre local parisenc i l’àlbum resultant va obrir el camí de les gravacions que en anys successius van llançar cantautors com Lluís Llach, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, així com Paco Ibáñez. El disc, prohibit pel franquisme, va arribar a les llars del sud dels Pirineus clandestinament, sovint via Andorra, a través de la seva edició francesa, que va ser guardonada per l’Académie du Disque.

A À l’Olympia vam sentir un Raimon de 25 anys, tot fúria i autoritat en la versió d’Al vent que obre el repertori. Després desfilen altres dels seus primers clàssics, com La pedra i Diguem no, així com una incursió principiant en Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple. Quatre dècades després, el trobador va publicar un doble compacte amb el mateix títol que va recollir aquest concert i el que va oferir amb motiu del 40è aniversari, el 13 de juny del 2006, amb un repertori antològic.

---

‘Cançons de la roda del temps’ (1967)

‘Cançons de la roda del temps’ (1967)

Raimon ja s’havia acostat a Espriu a Cançó de capvespre, inclosa en el seu segon epé, del 1963, però quatre anys després li va dedicar un disc sencer. Un treball que va exercir una enorme influència en la Nova Cançó i en l’aliança entre música popular i poesia, amb la destacada aportació del músic francès, enquadrat en el free-jazz, Michel Portal. Cançons de la roda del temps ofereix un cicle de composicions que tracen un paral·lelisme entre les hores del dia i l’existència humana a partir del llibre El caminant i el mur (1979).

Obra de calat existencial, amb portada de Miró, les seves últimes estacions, a la cara B de l’àlbum original, aborden altres temàtiques. El punt final el posa Inici de càntic en el temple, un poema en homenatge a Salvat-Papasseit, en el 40è aniversari de la seva mort, al qual Espriu, satisfet amb les adaptacions fetes pel cantautor, va demanar a Raimon que posés música. Al·ludint a la pervivència de la llengua («hem viscut per salvar-vos els mots») i de la consciència col·lectiva, culmina amb una severa declaració: «Ara digueu: ‘Ens mantindrem fidels/ per sempre més al servei d’aquest poble’».

---

‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ (1970)

‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ (1970)

El cantautor s’havia sentit enlluernat als 18 anys per l’obra d’Ausiàs Marc i la seva fascinació es va fondre a poc a poc amb les seves inquietuds com a creador de cançons. Va trigar una dècada a recollir-ne els primers fruits, i més encara a donar-los forma discogràfica. El seu primer acostament immortalitzat va ser la cançó Veles e vents, que evoca la singladura d’un viatger buscant la seva estimada a través del Mediterrani.

Ruta beneficiada per vents favorables, que podria haver tingut lloc entre Nàpols i Gandia, passant per Barcelona. Cançó èpica, emblemàtica d’un àlbum amb altres adaptacions d’Ausiàs Marc, així com de Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda i, un cop més, Espriu (Indesinenter). Una altra portada icònica, de Tàpies.

---

‘Quan l’aigua és queixa’ (1979)

‘Quan l’aigua és queixa’ (1979)

Apartant-se de l’aura de resistència antifranquista, en un temps en què ja tendia a espaiar els seus llançaments, va publicar aquesta obra bella i contemplativa, amb refinats arranjaments orquestrals i direcció musical de Manel Camp. Àlbum amb amplitud cromàtica, ofereix peces pròpies que no solen figurar entre les més icòniques de la seva producció, però que mostren matisos i profunditat: hi ha Als matins a ciutat, No el coneixia de res (referències a la memòria obrera: «Si només els rics estudien/ només els rics sabran») o Andreu, amic, dedicada a l’escultor Andreu Alfaro.

Completen el treball noves aproximacions a autors de capçalera: d’Ausiàs Marc a Salvador Espriu (el suau, insòlit, swing d’I beg your pardon). Material que amplia el retrat d’un Raimon que, en aquells temps, va combinar el pas per un escenari políticament tan explícit com el de la Festa de Treball, del PSUC, amb declaracions en què qualificava la cançó protesta de «collonada inventada pels EUA en la guerra del Vietnam».

---

'Rellotge d’emocions’ (2011)

Notícies relacionades

Raimon diu adéu a València

Raimon: "Me'n vaig estimant l'ofici i la gent"

'Rellotge d’emocions’ (2011)

El seu últim disc amb cançons noves, publicat 14 anys després de l’anterior, Cançons de mai. Una obra amb abundants referències al temps i a la fugacitat de la vida a través de cançons com Punxa de temps o Mentre s’acosta la nit («Amb més records que projectes,/ amb més passat que futur», comença la lletra), amb al·lusions a l’agenda bèl·lica internacional a Bagdad’91 (la guerra en directe), reflexions sarcàstiques sobre els seus orígens (He passejat per València sol) i un retorn a Espriu (Diré del vell foc i de l’aigua). Raimon de formes musicals clàssiques i preciosistes, amb apunts de corda i metall.