Lluís Homar humanitza el malvat més menyspreable de Shakespeare

Només una mica d’'attrezzo' ortopèdic: un collaret, una bota especial, una lleu gepa i dos dits immobilitzats recalquen el que hauria de ser la figura contrafeta de Ricard III, el malvat més malèfic de tota la infame turba que es va imaginar William Shakespeare. El bard el va voler horrible perquè el públic sabés d’un cop d’ull com era l’abjecció. Ell és el traïdor marginal que no dubta a treure del mig a tothom qui s’interposi en el seu camí cap al tron. Xavier Albertí desdibuixa aquest model en el Ricard III, que s’estrena avui, i no li treu del tot el posat (és difícil fer-ho) a Lluís Homar, protagonista i titular d’una de les tragèdies més sagnants del dramaturg en el que apunta a un dels èxits de la temporada al Teatre Nacional de Catalunya (amb permís de Mikhaïl Baryshnikov, que visitarà el TNC al juny).

  

 Es tractava de fer un «pim-pam». Amb aquesta onomatopeia intenten definir Albertí i Homar l’esforç que ha suposat muntar una obra amb gairebé 50 personatges (podada acuradament per Lluïsa Cunillé) amb 14 actors, encara que els supersticiosos assegurin que només s’ha de fer amb 12, sota pena de resultar un fracàs. «Som molt xulos», aclareix Albertí, però no per això deixa de tocar fusta.

NOMS AMBICIOSOS

L’ambició està sobretot en els noms. Amb una Julieta Serrano, 80 anys com si res, feliç de la vida, que en fa 15 que no participa en un muntatge en català i que compleix sis dècades de professió; Carme Elias; Lina Lambert; Anna Sahun, i Joel Joan. «Es necessita un gran instrument actoral perquè se senti amb força aquesta maquiavèl·lica, diabòlica i magistral partitura». El símil musical d’Albertí no és desencertat. 'Ricard III' inclou molta música en directe, amb arranjaments molt especials, i el traductor de la peça, Joan Sellent, que manté el ritme sense allunyar-se de l’original, també ho veu així.

    

Homar confessa no acabar de saber des d’on havia de crear un personatge que el seduïa i a la vegada li imposava respecte. «Acabo de complir 60 anys i tenia por d’arribar tard». Va llegir molt, va veure els grans monstres que l’han portat a escena com Laurence Olivier, Ian McEllen, Ariel García Valdés, Al Pacino i Kevin Spacey (és impossible no veure els aparts amb l’espectador de 'House of Cards' com una conseqüència directa del seu Ricard III). «El dilema que em plantejava és si és una encarnació del mal o del bé un personatge rebutjat que actua en conseqüència. Shakespeare, per sort, no és explícit i proposa esquerdes perquè t’hi puguis colar». I recorda una frase de Thomas Ostermeier, que va firmar un dels seus muntatges de capçalera: «Un dia en la vida tots hem volgut ser Ricard III». Per això produeix una immensa atracció juntament amb un profund rebuig.

DOLOR I PODER

Albertí, didàctic i professoral, ha creat el personatge amb un ull posat en Sigmund Freud. Com actuaries quan la teva mare et diu una cosa tan poc amorosa com: «El que hauria d’haver fet quan vas néixer és matar-te». «Sol aplicar-se al personatge una idea gratuïta de la maldat i jo crec que no s’ha d’oblidar, com assegura Jan Kott, màxim coneixedor de Shakespeare, que aquesta maldat és sobretot un mecanisme de dolor i de poder». Potser el dolent no neix sinó que es fa. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

    

Shakespeare va escriure l’obra per glorificar la dinastia dels Tudor, que va pujar al tron a Anglaterra després de la caiguda dels York, l’indigne últim representant dels quals va ser Ricard III. Aquest rerefons històric és poc interessant per a Albertí, encara que el personatge històric se li imposi irònicament. Fa tres anys, en la construcció d’un pàrquing a Leicester, van trobar la tomba del rei que va intentar canviar el seu regne per un cavall i, lluny de ser un ésser deforme, només patia una lleugera escoliosi.