Raimon, una hipnòtica fosa

Un Raimon total, tan integral com ens ha acostumat al llarg de la seva carrera, nit rere nit, en un recital, aquesta vegada, amb vistes a l'abisme de la posteritat (o a unes merescudes vacances). El primer de la tanda de 12 amb què donarà per acabada la seva carrera, amb punt final el 28 de maig. Quan els va anunciar, el mes de novembre passat, va apuntar que en aquests concerts es dedicaria a «complaure» el seu públic i així va ser aquest divendres en l'emocionada estrena d'aquest compte enrere al Palau.

Va sortir somrient, amb simbòlica camisa vermella, responent a l'ovació del públic amb més aplaudiments, i advertint que venia carregat amb «moltes cançons». Aclarint alguns dubtes sobre el guió d'aquests dies, va donar a entendre que hi haurà canvis de repertori d'una nit a una altra. «Hem preparat una cinquantena de cançons i en tocarem 35 o 36 cada nit», va anunciar, abans d'obrir la sessió amb Entre la nota i el so, peça reveladora de les intencions del trobador amb el seu cant «ben impregnat de soledat» però que «vol ser plural».

VEU IMPONENT

Des de la primera estrofa, Raimon va sonar en pletòriques condicions vocals, amb el seu cant directe, tallant i sever assentat en un notable poder pulmonar i una dicció clara. Acompanyant-lo, el format de quartet del qual se serveix des de fa lustres, amb dues guitarres i contrabaix teixint elaborades, mil·limètriques, harmonies i ombrejats en ocasions pel clarinet.

Ben aviat va acudir als seus inicis, a la segona cançó que va compondre, Som, on recorria aviat al «nosaltres» envoltant-lo de tenebres. «Som una llum que no és llum / Som el gran fum de la terra». D'aquí a No el coneixia de res i Lluny de la pedra i de l'aigua, i una peça inhabitual en els seus recitals moderns, Fou un infant, abans del lament fatalista d'Al meu país la pluja, obrint-la a cappella.

Entre els èxits històrics de Raimon figura haver introduït els clàssics de la literatura catalana a una generació (o més) de coetanis del franquisme, i allà van estar, amb el seu misteri medieval i la seva vigència, els acostaments a Ausiàs March (Com lo taur), Joan Roís de Corella (La balada de la garsa i l'esmerla) i la juganera Bella, de vós só enamorós, de Joan Timoneda, posant una mica d'ironia al temari. I l'Anselm Turmeda d'Elogi dels diners, impostant la veu teatralment al concloure que la riquesa pot convertir-nos en el mateix Papa de Roma.

Reflexions de maduresa sobre la seva terra a He passejat per València sol i el jazz frugal de Soliloqui solipsista, donant pas a la figura titànica del Raimon amb la guitarra, la cama dreta recolzada a la cadira, per deixar anar un Molt lluny des de molt endins. Com La nit i les seves ofrenes a Espriu a Indesinenter i Petita cançó de la teva mort, que aquest va dedicar al seu molt estimat amic, el també poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

CANÇONS INESPERADES

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un recital amb cançons de capçalera i rescats inesperats. Aquí s'ha de destacar Pensament, amb text seu a partir d'una música de Mompou, i la seva versió en català de Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara. Peça d'un àlbum que va ser prohibit pel franquisme perquè, «la censura no devia saber qui era Jara», apunto, i no amb ironia.

Raimon titànic, rascant la guitarra i alçant la veu a Quan jo vaig nàixer, agitant la memòria a 18 de Maig a la Villa, i Raimon romàntic a Com un puny, rumb a la travessia de Veles e vents, peça que va obrir uns bisos que no podien passar per alt Jo vinc d'un silenci, Diguem no i Al vent. Clàssics que van rubricar l'inici d'aquesta poderosa i llarga fosa.