Max i el repte del primer còmic tàctil, a la Biennal de Venècia

La trobada té lloc el desembre del 2016 en una aula de l’escola universitària de disseny Elisava. Sembla gairebé un joc: sobre una gran taula, quatre parelles d’adults modelen figures en uns quadrats de fang. Són voluntaris de l’ONCE, invidents o amb problemes de visió, amb alumnes del Màster d’Il·lustració i Còmic del centre, tutelats per Mery Cuesta. Al seu voltant es mou, atent i concentrat, el dibuixant Max (Francesc Capdevila, Premio Nacional de Cómic 2007). A mesura que van acabant les estampes els qui no veuen fan torns per endevinar, només tocant el fang amb els dits, què han volgut explicar els seus companys amb els relleus sense paraules. Es tracta d’un experiment necessari que ajudarà Max durant els mesos posteriors a forjar el que serà el primer còmic tàctil universal, llegible per qualsevol persona, cega o no, i que formarà part del projecte ‘La città che non si vedi’ (la ciutat que no es veu), d'Antoni Abad, amb què Catalunya participa en la 57a edició de la Biennal de Venècia‘La città che non si vedi’ (la ciutat que no es veu), d'Antoni AbadCatalunya participa en la 57a edició de la Biennal de Venècia, que comissarien Cuesta i l'artista Roc Parés.

Abans de posar-se a modelar han escollit quatre itineraris pel centre de Barcelona, i, en parelles –un invident i un estudiant–, han gravat en àudio les seves impressions sensorials durant el recorregut: sonores (música, el bordar d’un gos...), olfactives (l’olor de l’aigua de mar), de mobilitat (obstacles...)... Després les han expressat en quatre blocs de fang a tall de vinyetes que expliquen una seqüència, que després s’imprimirà en termoformat. En el còmic per a la Biennal, Venècia ocuparà el lloc de la capital catalana.

 

Així, a Elisava, en una de les vinyetes de fang es dibuixa un personatge amb tupè; al costat, un altre més petitó i amb menys relleu (no és el protagonista). També hi ha una creu sobre un edifici (una església), amb palets que surten d’una torre (campanes tocant). En una altra vinyeta hi ha tres cares de boques prominents en semicercle (aquesta costa d’entendre: és la font de la plaça de Sant Just).

El llenguatge

«És un repte absolut i he tingut algun moment de pànic perquè no s’ha fet abans res de semblant», va explicar llavors Max, que va acceptar la proposta de Cuesta. El taller li va servir per veure les dificultats de realitzar-lo «perquè el còmic és un mitjà eminentment visual i et preguntes com pots traduir aquest llenguatge de vinyetes, bafarades i imatges en una expressió tàctil per a gent que no  hi veu». «Temia que el còmic perdés les seves característiques i sorgís una cosa tàctil que no fos un còmic», se sincerava el dibuixant.

Notícies relacionades

Catalans a la Biennal

Catalunya proposa un passeig multisensorial a la Biennal del Venècia

En aquest experiment a Barcelona Max va veure què funcionava i què fallava i com havia de ser el llenguatge. «Hi ha coses habituals del còmic que els qui no hi veuen no entenen –explicava Cuesta–. En canvi, s’han fet servir visions zenitals que els vidents també comprenen, línies ondulades per a l’olor, línies rectes que surten d’objectes per al so. Les siluetes de persones han de ser senceres; les bafarades, en comptes de paraules, han de contenir emocions, com un llamp, que significa empipament...»

IMPRÈS EN RESINA

L’objectiu és mostrar «la Venècia invisible per als que veiem, entendre com la perceben les persones amb problemes visuals». Max va fer una ruta en barca per la ciutat italiana guiat per una invident veneciana i ha traslladat l’experiència a la historieta, en blanc i negre. Després s’hi ha donat relleu i s’ha imprès en resina. El còmic, és clar, tindrà escrits en braille.