Juan Rulfo, les ruïnes d'un món per venir

Qués és 'Pedro Páramo' encara està per veure. Potser sigui el viatge al país dels morts, una nova forma de dir de quina manera ens sedueixen els fantasmes o com el dolor de la memòria estructura les nostres nostàlgies. Qués és 'Había mucha neblina o humo o no sé qué' de Cristina Rivera Garza (Matamoros, Mèxic, 1964) és difícil de dir. Aproximació suggerent a la materialitat de l’obra i, sobretot, a la vida de Juan Rulfo («Lo que pasa es que yo trabajo» contestava una vegada i una altra quan li preguntaven per què només havia publicat aquells dos llibres). Però també bitàcola o llibre de viatge amb poemes, microassajos acadèmics sobre 'Pedro Páramo' i 'El llano en llamas' i fotografies semblants a com W. G. Sebald juga amb les imatges als seus llibres.

RESCAT DE L’OBLIT

'Había mucho neblina o humo o no sé qué' rescata de l’oblit les condicions vitals i materials que van fer possible aquests dos meteorits en la literatura mexicana, després, llatinoamericana i, definitivament, en la literatura de tots els temps. Es fa especialment estrany pensar en Rulfo com a treballador en una fàbrica de llantes o viatjant pel país en el moment exacte en què es construïen carreteres perquè els turistes coneguessin el país. 

La visió que presenta Rivera Garza és singular perquè concep la vida i l’obra de Rulfo com l’ull que tot ho veu i tot ho fotografia, i no tant com una mà que escriu: «El ojo rulfiano se detiene, pues, con igual cuidado en las texturas del deterioro, esa inscripción visible del tiempo sobre el mundo en tanto objeto, como en los trompe d’oeil de las figuraciones de la figuración. Esa puesta en abismo. Un teatro de la imaginación. Un ojo realista no habría hecho eso. Un ojo experimentalmente realista, un ojo realista in extremis, sí».

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Rulfo va escriure sobre «las ruinas de un mundo por venir», sobre la visió crítica del progrés que arrasaria com l’Angelus Novus de Walter Benjamin i deixaria en «evidencia la ruina y la soledad, la indiferencia y la catástrofe de la modernidad mexicana de mediados del siglo XX». El llibre de Rivera Garza és un llibre sobre dos llibres desplaçats, sobre un escriptor desplaçat, sobre un fotògraf desplaçat que al retratar munts de comunitats aïllades es va imaginar a si mateix ensorrat «como si fuera un montón de piedras».