Viggo Mortensen, vers lliure del cine, recita a BCN

Entra Viggo Mortensen a La Virreina i ni tan sols s’atura davant els fotògrafs que l’esperen. No és antipatia. Senzillament, que aquest home pot haver-se passejat per totes les alfombres vermelles del planeta i haver contingut multituds amb la seva espasa davant l’abisme d’Helm, però avui ve 'unplugged', revestit amb l’activitat que més li agrada: escriure poesia, llegir-la i, en ocasions, editar-la.

L’actor nord-americà, fill de danès, criat a l’Argentina i establert a Madrid, on viu amb la seva parella, Ariadna Gil, és proper, amable i cultivat, sense ostentacions ni pedanteries. I avui ho demostrarà en el recital del festival Barcelona Poesia. Ho farà amb un amic, l’escriptor de relats breus i poeta Fabián Casas, company de barra i de 'mateadas' –Viggo no viatja mai sense la canya– i converses fins a les tantes.

Mà a mà, com en el tango, la parella encara no té gaire clar què és el que llegiran a l’Institut d’Estudis Catalans perquè, tot i que han col·laborat en altres projectes (com a la pel·lícula 'Jauja'), és la primera vegada que s’enfrontaran junts a una cosa com aquesta. Reflexiu l’actor, divertit l’escriptor. El primer explica que les seves taules no l’ajudaran. «L’ideal seria no haver d’actuar, que el recital sembli una conversa llarga amb els amics». Tampoc volen fer espòilers sobre els textos. «Molt tristos, gairebé tots sobre la mort –explica Casas amb un somriure–, així que el millor és que el públic no vingui amb fulles d’afaitar per si es deprimeix massa». L’única cosa que avancen és que la selecció es va fer després d’una fartanera digna de 'Los soprano' (és difícil imaginar-se’n el resultat).

No cal afegir que tots dos estan d’acord que «els escriptors es prenen massa seriosament a ells mateixos». Potser per això, abans de la trobada amb la premsa, despleguen una bandera del San Lorenzo de Almagro, del qual tots dos són els seguidors més coneguts, amb el permís del papa Francesc, un altre gran aficionat.

A ells el recital els serveix per parlar de la poesia de l’11 contra 11. «El millor principi de novel·la que conec va ser l’Alemanya-Holanda del 1974», diu un burleta Casas, i Mortensen remata la jugada amb una evocació del San Lorenzo de Almagro –què si no– el 1947.

ESTRANY CONTRAST

Sentir Mortensen en castellà, la fredor nòrdica del seu aspecte davant la calidesa de les seves paraules, produeix un estrany efecte. Explica que és capaç d’escriure en danès, anglès i últimament molt en castellà, depenent del context en què estigui. Sorprèn assegurant que ho està intentant també en català. «Un parell de coses, perquè m’interessa», possiblement perquè és l’idioma matern de la seva parella. I per demostrar que no és una cosa només per a la galeria, esmenta un poemari de Maria Mercè Marçal entre les seves últimes lectures.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha molts motius de preocupació per a la parella més enllà de la poesia: la possible excarceració dels 500 militars torturadors a l’Argentina, la victòria de Donald Trump... Casas és rotund: «Durant molt de temps hi ha hagut un treball teòric per demostrar que no existeix ni la dreta ni l’esquerra, que totes dues han deixat d’existir. Jo penso tot al contrari, crec que estan més vives que mai. La dreta és com la naturalesa, quan un ésser és feble ha de morir per preservar l’espècie; l’esquerra intenta protegir el feble perquè continuï al món. A l’Argentina abans hi havia una dreta 'light' i ara n’hi ha una de veritat». Mortensen, molt actiu políticament, diu que és bo tenir una opinió que no sigui la generalitzada. «Penso en Camus, per a ell no va ser fàcil dir als anys 50 que el que estava fent Stalin no era gaire diferent del que havien fet els nazis».

El gran dubte final és si Aragorn, fill d’Arathorn, hereu d’Isildur, s’atrevirà amb els seus textos en català. Riu. «Bé, aquells poemes estan convocats, però potser es queden a la banqueta».