El silenci de Juan Rulfo

«És tan bo que ja no escriu» acostumaven a dir a Mèxic per definir Juan Rulfo, que només amb un parell de llibres publicats en vida, Pedro Páramo (1955) i la col·lecció de relats El llano en llamas (1953), tots dos de poc més de cent pàgines, sempre ha despertat l’admiració general pel que no s’acaba de comprendre del tot, davant de l’excel·lència que emana del que és escàs i rar. D’aquí al mite, només hi ha un pas. 

Una dècada abans que el boom llancés mediàticament una pila d’escriptors llatinoamericans encantats amb els focus de la fama (i encara no havien arribat les portades d’¡Hola!), el mexicà, pare espiritual de tots ells, s’amagava darrere una timidesa superlativa i un silenci d’acord amb la seva parquedat a l’hora de conversar. Elena Poniatowska explica que la primera vegada que li va fer una entrevista, Rulfo va trigar mitja hora a contestar a la primera pregunta. Després va parlar poc però amb raonable fluïdesa. «No soc tímid, sinó de metxa retardada», acostumava a justificar-se amb la seva impassible sorna.  

ELOGIS DE BORGES

 Mèxic celebra el centenari del seu naixement, que es compleix demà, i ho fa amb grans actes i amb unanimitat respecte a la seva vàlua i també amb friccions amb la Fundació Rulfo, que s’ha arrogat la possessió de la seva lectura canònica. Anys abans, la mateixa fundació, a la qual pertanyen diversos hereus, va treure el nom de l’escriptor del premi d’Amèrica Llatina més prestigiós al guanyar-lo Tomás Segovia, amb l’argument que el poeta «havia parlat malament de Rulfo». 

LLIBRE CURIÓS I POLÈMIC

A aquest costat de l’Atlàntic, tenim les noves edicions de la seva obra publicades per RM, segell mexicà amb distribució a Espanya. I també un curiós llibre, Había mucha neblina o humo o no sé qué (Random House), una barreja de biografia, cròniques de viatge, crítica literària i biografia firmada per l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza que –una vegada més– ha despertat les ires de la fundació. «La família de l’autor té el dret a intentar tirar endavant la seva visió específica, però els lectors de Rulfo tenim dret a compartir les nostres impressions amb altres lectors curosos», assegura Rivera Garza, que en la seva valoració defensa, per exemple, la capacitat de l’autor per deixar mostres a la seva obra del que avui denominem sexualitat alternativa. Potser és aquest Rulfo queer el que ha molestat més, però els seus mascles emasculats, les seves al·lusions a la menstruació i l’ambigüitat de les seves veus són allà, presents en els seus textos. 

Però comencem pel principi. «Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre». Així comença Pedro Páramo, pedra angular ficcional de la mexicanitat. Comala està poblat pels fantasmes dels morts, únics habitants del lloc, com per indicar-nos que la vida camperola mexicana se situa al marge de la història, i amb ella, el país sencer. Aquell paisatge desèrtic i primitiu, gairebé antediluvià (molt lògic pensar en Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño) obre la porta a l’actual literatura del nord, violenta i fantasmagòrica d’autors actuals com Yuri Herrera, Emiliano Monge i Antonio Ortuño. 

La lectura de Pedro Páramo no és fàcil. Senzillament t’has de deixar portar per les emocions, pel seu misteri. De fet, el títol de l’obra de Rivera Garza, una cita directa de la novel·la, mostra la forma boirosa de la seva lectura: «En el fons subjau la idea que si la literatura es proposés fer més senzilles les coses o resumir-les, no serien necessaris els llibres. En el cas de Rulfo, la seva feina com a escriptor és identificar un enigma. El fet de resoldre’l o no forma part de la complicitat entre lector i autor». 

MILLOR CALLAR

El gran misteri de la vocació bartlebyana, aquest preferiria no fer-ho, ha tingut no poques teories. La seva biògrafa, l’argentina Reina Joffé, sosté que l’autor va ser molt conseqüent a l’hora de valorar la seva obra i, davant la possibilitat d’aportar textos molt inferiors als ja escrits, va preferir el silenci. Ell ho explicava d’una manera més graciosa: «Es va morir el meu oncle Celerino, que era qui m’explicava les històries». Per Rivera Garza el seu silenci té una explicació més prosaica. «Hem de considerar la seva activitat artística en termes més amplis: ell va ser fotògraf, guionista de cine, va participar en estudis antropològics. Però també, i això és molt important, és un home que ha de mantenir la seva família, tant a l’empresa privada, venent llantes de cotxe, com en agències de l’Estat».  

CRÉIXER CAP ENDINS

A diferència de tants autors fills de l’acomodada burgesia mexicana –Octavio Paz, sense anar més lluny–, Rulfo és un home que ve del camp i en aquest origen hi ha el seu imaginari tel·lúric. És inevitable pensar en l’assassinat del seu pare quan ell tenia 5 anys (en una baralla com les de l’Oest)  i en la posterior mort de la mare, que el van portar a un orfenat, com el nucli dur de les seves històries. Per això el noi va créixer cap endins: observador, solitari i lacònic. Emigrar a la capital, on sempre es va sentir de poble, tampoc el va ajudar. Va viure una soledat total, tot i que va ser allà on va fundar una família. «Ja sé que tots els homes estan sols, però jo més –va confessar a Poniatowska–. La meva àvia no parlava amb ningú, el costum de parlar és del Districte Federal, no del camp. A casa no parlem, ningú parla amb ningú». 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Aquesta vocació concentrada implica una pregunta més. ¿Com és possible que un home tan desconnectat del món, amb tan pocs estudis reglats, sigui tan modern i avantguardista? Rivera Garza apunta que va ser precisament per això: «Per no estar a dalt de tot de les jerarquies culturals». 

Rulfo va morir el 1986 –tres anys abans va rebre el Príncep d’Astúries– sense donar resposta a la pregunta del milió: ¿Per què aquest silenci?