'No callarem': música oberta contra la censura

La defensa de la llibertat d’expressió, que associàvem a batalles molt antigues, es va fer sentir ahir al parc Gran Sol, de Badalona, en la veu d’una trentena d’artistes d’ampli espectre, en estils i generacions, que van denunciar la resposta penal dispensada, entre d’altres, als rapers César Strawberry i Valtonyc. Concert contra la censura el 2017, tal com sona, amb 12 hores de música –i parlaments– secundades pels 4.500 assistents, xifra de l’organització, que van omplir el recinte. 

Hi va haver hip-hop, i pop, i blues, i metal, i mestissatge, i cançó d’autor de la clàssica: cites a «l’estimat Ovidi Montllor i Mengual», com el va presentar David Fernàndez al rescatar L’escola de Ribera amb el grup Ovidi3, formant equip amb Borja Penalba a la guitarra i amb el verb de David Caño. Fúria continguda que es va desfermar quan es va sumar al trio Fermín Muguruza i va reviure una cançó feminista amb història, Itxoiten. D’aquí a un clàssic popular, José Carrero Blanco, almirante naval. 

‘HITS’ POLÈMICS / Albert Pla va deixar anar un greatest hits de les seves cançons més guerreres, començant per Veintegenarios, seguint amb Carta al Rey Melchor i La dejo o no la dejo (sobre els dubtes que planteja sempre tenir una nòvia terrorista) i tancant amb el hit de Jeanette Soy rebelde. No sense abans demanar «a Miller, Pujol, Zaplana, Aguirre, González, Rajoy…, que ja que tenen tanta mà amb els tribunals, ajudin una mica Valtonyc». 

Per a verb en flames, el del periodista i poeta Javier Gallego (Carne cruda), recitant Cuando fuimos tempestad, el seu homenatge al 15-M, i aliant-se amb Nico Roig («Quan dormen tots semblen bons», va cantar amb inquietant innocència) i amb membres del Blood Quartet i Seward: un Native, d’aquest últim grup, amb fort onatge free-jazz i un implicadíssim Adriano Galante.

Notícies relacionades

13 hores de música per la llibertat d'expressió

¿Qui dimonis és Kiko Veneno?

No es va voler deixar sol Valtonyc, condemnat a tres anys i mig de presó per injúries a la monarquia i lloes a ETA, i la seva actuació va estar acompanyada d’un parlament d’Antonio Baños, «l’autoinculpació més gran del món», va assenyalar, amb molts dels col·legues del cartell en escena. Lectura col·lectiva de tuits del raper mallorquí (sobre la monarquia), també de Cassandra Vera (al voltant d’ETA), culminada pel lema del concert: ¡No tenim por! ¡No callarem!

Amb un cant que podia resumir perfectament l’esperit de la jornada, La gent («no s’adona del poder que té»), text de Joan Brossa, van portar Maria Arnal i Marcel Bagés el seu trànsit místic i radicalment popular, amb la seva veu clara ballant sobre cortines de guitarra processada. Un altre gran moment d’una desfilada per la qual, amb puntualitat, van passar Maika Makovski, Tori Sparks, A Contra Blues, Lágrimas de Sangre… I tancant, Mishima i Txarango, amb pop i revetlla mestissa, confirmant que aquesta batalla travessa gèneres, escenes i estatus de popularitat.