Cannes 2017: Haneke s'empatxa de si mateix

La festa d’aniversari li està sortint granota a Cannes. Primer va esclatar la polèmica al voltant de Netflix; també li van ploure crítiques per les aparatoses –que no vol dir efectives– mesures de seguretat; després van començar a apilar-se endarreriments i problemes tècnics... I ahir Michael Haneke, el cineasta més llorejat de la seva programació –un dels pocs que han guanyat la Palma d’Or dues vegades–, va portar al festival una cosa de la qual semblava incapaç: un film fallit.

  

 A 'Happy end', el director austríac ataca la podridura moral de la classe burgesa, i per a això es va colant en les fissures que esquerden la façana d’una família de rics industrials originària del nord de França. El títol és, òbviament, irònic: Haneke i els finals feliços casen tant com els quadros i les ratlles.

  

  La cinta, amb Isabelle Huppert, passa gran part del metratge coent-se a foc lent, i la successió de diferents punts de vista amb prou feines deixa espai a les històries individuals. Com és habitual, Haneke està més interessat a anar creant una atmosfera que convidar a pensar en els esclats de violència com una cosa  imminent. El rigor formal resulta imponent, però en l’aspecte temàtic i estructural no hi ha rastre d’aquesta precisió. Potser ens vol parlar de la indiferència d’Europa davant els refugiats, i de com aquesta actitud contamina les noves generacions. O potser no. Acumula línies argumentals que no avancen ni connecten de forma particular, i el resultat és menys ambigu que incomplet.   

  

 Així mateix, 'Happy end' es percep com un recopilatori de grans èxits del cine de l’austríac. Conté la psicopatia infantil de 'La cinta blanca', l’eutanàsia d’'Amo'r, les al·lusions a classes altes amenaçades de 'Caché', la por racial de 'Código desconocido' i les reflexions sobre el perill de la imatge filmada d’'El vídeo de Benny' –matisades amb temors sobre les xarxes socials–. És una obra indubtablement hanekiana, però no sembla obra de Haneke, sinó més aviat d’un imitador. 

LANTHIMOS, EL RIVAL A BATRE

Amb 'Canino' (2009), la pel·lícula que el va posar al mapa internacional, el grec Yorgos Lanthimos va crear un mètode personal i increïblement pertorbador basat en la creació d’un món alternatiu sotmès a normes tan absurdes com opressives. Després de repetir-ho a 'Alps' (2011) primer i a 'Llagosta' (2013) després, no només va quedar clar que havia convertit aquell mètode en fórmula, sinó que van sorgir dubtes sobre si era realment capaç de fer una altra cosa. Ahir Lanthimos ens les va dissipar amb un cop de puny a la cara: 'The killing of a sacred deer', la seva cinquena pel·lícula i favorita des d’ara a emportar-se’n aquest any la Palma d’Or.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

   

 La història d’un home que comet un error i com a conseqüència és víctima d’un càstig bíblic –ja sabem quanta brutalitat contenen les sagrades escriptures– és convertida en una màquina precisa, sistemàtica i implacable de generar tensió que Lanthimos probablement va aprendre a manejar veient les pel·lícules de Stanley Kubrick. Mentre alterna agressius angles i aclaparadores composicions espacials, sons ominosos i lents moviments de càmera que assetgen els personatges i vehiculen el destí que va planant sobre d’ells, el cineasta fa un' pas de gegant. Si les seves pel·lícules prèvies eren sobretot intel·lectualment enlluernadores, The killing of a sacred deer' també és emocionalment demolidora; en lloc de conformar-se a fer que ens doni voltes el cap, a més a més ens esprem el cor.