Esvàstiques al Palau de la Música

Aquell 23 d'octubre de 1940, ¿què va passar pel cap de Heinrich Himmler, Reichsführer i líder de les SS, líder i defensor de la puresa de la raça ària, al contemplar a un pam de la seva cara i dreta sobre ell la Moreneta, la venerada verge negra de Montserrat, quan el que ell buscava era el Sant Grial? La inquietant foto de l'històric moment, de difícil enquadrament però impagable valor documental, pertany a una sèrie inèdita de l'ingent arxiu dels Pérez de Rozas sobre la visita del dirigent nazi al monestir, emmarcada en el viatge que va realitzar a Barcelona complimentat per totes i cadascuna de les autoritats franquistes de la ciutat. No menys impactants són les fotografies de les esvàstiques gegants que van decorar la façana del Parlament quan aquest va acollir a les seves sales, el 1942, l'enorme Exposició d'Arquitectura Moderna Alemanya (comissariada per Albert Speer, ministre i arquitecte de capçalera de Hitler), o les imatges que donen fe dels multitudinaris actes que van celebrar, any rere any, del 1939 al 1945, l'aniversari del Führer i altres dates del calendari nazi amb grans retrats seus, més esvàstiques i braços alçats fent la salutació nazi, en escenaris emblemàtics com el modernista Palau de la Música Catalana, el cine Coliseum o el Teatre Tívoli.  

Són una selecció d'unes 300 fotografies, procedents de diversos arxius públics de tot Catalunya, rastrejades durant tres anys pels historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova. Comparant aquestes imatges amb informacions aparegudes a la premsa de l'època han documentat l'activitat feixista a la ciutat durant la segona guerra mundial, controlada per un règim franquista neutral només oficialment. El resultat de la investigació és el llibre ‘Nazis a Barcelona’, que aquesta setmana arriba a les llibreries coeditat per L’Avenç, l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Pi i Sunyer. 

“Hi va haver un interès per part del règim de Franco de fer visibles quins eren els nous amics -alemanys i italians- de les noves autoritats. Ho van fer a través d'una premsa absolutament sotmesa a l'adoctrinament del poder polític i van mostrar que aquests amics podien conviure amb la Barcelona oficial, és a dir l'Ajuntament, l'Ateneu, la Universitat...”, apunta Vilanova. La ciutat, que rebia contínues delegacions dels dos països, cedia espais públics gratuïtament per a actes, exposicions i manifestacions feixistes a aquelles potències que els havien ajudat en la guerra civil contra la República.   

“Aquella colònia alemanya es calcula en unes 3.000 persones, la majoria professionals i empresaris de classe mitjana –afegeix-. Era una comunitat molt motivada amb el que passava en el seu país i en la guerra, molt disciplinada i participativa en tots els actes, com les concentracions escolars de les Joventuts Hitlerianes (mirall per al Front de Joventuts de Falange)”.   

CIUTAT "ALIADÒFILA"

Però aquella Barcelona de la primera postguerra, assenyala l'historiador,“encara en plena repressió, racionament i misèria, enfonsada i aïllada, que havia perdut molta població entre morts, exiliats i empresonats, era una ciutat ocupada i depurada. Un informe de Falange denunciava que era molt aliadòfila i gens germanòfila. La gent estava més preocupada per subsistir i vivia d'esquena a aquelles dinàmiques, va participar molt poc en aquells actes, excepte en moments puntuals com la sortida de la División Azul, l'Exposició d'Arquitectura, que van visitar 30.000 persones, o la gran mobilització el 1939 per a la visita del comte Ciano”. 

Aquest era gendre de Mussolini i ministre d'Exteriors italià, i va estar permanentment acompanyat pel cunyat de Franco i també ministre, Ramón Serrano Suñer. El recorregut des del port, passant per les Rambles (una imatge el recull davant del Liceu), el passeig de Gràcia o Pedralbes, amb tots els carrers engalanats, va ser “apoteòsic”, amb multituds “victorejant Itàlia i Espanya, el Duce i Franco”, amb “rams de flors i garlandes”, segons la premsa de llavors, com ‘Solidaridad Nacional’ o ‘La Vanguardia Española’.  

ELS PECATS DE LA "CIUTAT ROJA"

“Per un costat aquells actes volien mostrar la presència feixista i visualitzar l'aliança amb Franco. Per un altre, ensenyar l'expiació de Barcelona com a ‘ciutat roja’. Enrere quedaven els pecats de ser esquerrana, republicana i catalanista”, destaca Vilanova. Era el moment d'esplendor de la presència feixista italiana a Barcelona, que pràcticament va desaparèixer a partir de 1943, quan va caure Mussolini. El mateix va passar amb les manifestacions nazis a partir del 1944, quan ja s'entreveia la derrota d'Alemanya a la guerra, i que de mica en mica van donar pas a una presència més gran a la premsa d'actes britànics, mostrant el gir d'interessos del règim. 

No obstantm "l'esdeveniment internacional més important que va viure Barcelona durant la segona guerra mundial” va ser rebre Himmler, que va costar a l'ajuntament la llavors considerable quantitat de 14.367 pessetes. “Va ser una visita d'Estat, més discreta en termes populars que la de Ciano”, constaten els historiadors de la Pi i Sunyer. Va ser rebut a l'aeròdrom del Prat i es va allotjar al Ritz, on en un sopar de gala va menjar, entre altres menges, “pastes fullades al Parmesan, llagostins de Sant Carles de la Ràpita i suprema d'au toledana (segons el menú que reprodueix el llibre). El van portar al Poble Espanyol i a la txeca museïtzada del carrer de Vallmajor. Allà, el director falangista de ‘Solidaridad Nacional’ Luys Santa Marina, li va explicar “els suplicis que els rojos hi cometien amb els detinguts”, i el líder nazi va dir que "no concebia cap imaginació la criminalitat dels rojos espanyols”. 

EL SANT GRIAL I EL CADÀVER IBER

I d'allà a Montserrat, on l'abat Escarré va delegar en el pare Andreu Ripol, l'únic que parlava alemany, perquè fes de cicerone. “El seu nebot ens va explicar que ho va fer a contracor -explica Capdevila-. Que fins a la seva mort no es va cansar de dir que va ser una visita incòmoda i definia Himmler d'arrogant, antipàtic, altiu, incòmode en el tracte i despectiu. Hi va haver moments de molta tensió pels seus pretensions pseudointel·lectuals i les motivacions esotèriques que ocultava la visita”. Tant es van tensar les coses, que el Reichsführer li va dir al pare Ripol: “Veig que no ens posarem d'acord. Quan arribi a Alemanya li enviaré un ‘Mein Kampf’ perquè el llegeixi i després parlarem”. “Mai va arribar”, revela la historiadora. 

Segons Vilanova, que cita ‘El pla mestre’, de Heather Pringle, la visita de Himmler va més enllà del seu probable interès per si el Sant Grial pogués ocultar-se a Montserrat, potser el Montsalvat de les llegendes artúriques. “Té una lògica sinistra i inquietant que lliga amb el nazisme. Com va fer el dia abans al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, es va interessar pels vestigis ibers per la seva relació amb els gots, un dels puntals de la raça germànica". Li va cridar l'atenció un esquelet iber del museu del monestir: "És el cadàver d'un nòrdic", va afirmar.  

Notícies relacionades

Perseguits per Hitler

Els diaris de Himmler: massatge abans de l'execució

  

Després de la caiguda del nazisme no se sap què se'n va fer del bust de Hitler que, juntament amb el de Franco, va adornar el paranimf de la Universitat de Barcelona a l'Exposició del Llibre Alemany, del 1941, també amb grans esvàstiques a la façana. S'hi van exposar tres exemplars de ‘Mein Kampt’, un d'ells, creuen els historiadors, és el que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Però com el bust, un altre llibre va desaparèixer: el de condols pel “gloriós caigut Adolf Hitler” en el consolat alemany a primers de maig del 1945, després del seu suïcidi. Segons ‘Solidaridad Nacional’, 12.000 persones havien fet llargues cues, “amb el dolor imprès a la cara”, per deixar-hi la seva firma.