Abel Pintos, de nen prodigi a gegant

La primera vegada que Abel Pintos va actuar a Barcelona també va ser a la sala Barts, però a la minúscula sala annexa. I aleshores ja no l’anaven a veure únicament compatriotes. «Recordo haver dit, de broma que, probablement, érem tots argentins. I de sobte part del públic va començar a replicar que no, que ells eren d’aquí», relata el cantautor de Bahía Blanca. En escassos anys va tornar dues vegades, a Luz de Gas, i aquesta nit torna a Barts (21.00 hores, Guitar Barcelona), però a la sala gran i amb tot just unes desenes d’entrades encara per vendre.

Res comparat amb les multituds que congrega a la seva Argentina natal. Allà juga en una altra lliga. La dels estadis. És el més gran que hi ha hagut des dels anys daurats de Fito Páez. Més o menys com Messi respecte a Maradona. També és un gegant a l’Uruguai. I a Mèxic i Xile porta camí de ser-ho. No obstant, el seu nou disc desprèn un marcat caràcter europeu. Gravat entre Madrid i Londres, i produït per Leiva (amb qui també canta a duo) i el suec Martin Terefe. 

«Després de molt temps bolcat en tots els aspectes de la producció, necessitava una visió externa, de gent que no tingués gairebé cap coneixement previ del que jo feia», afirma Pintos, que sí que seguia amb entusiasme la carrera de Leiva des dels temps del grup Pereza. El disc es titula '11' i és potser en el que més s’acosta al 

rock, a més de seguir reforçant la seva connexió amb altres artistes espanyols, entre ells Diego Cantero (de Funambulista), que compon amb ell la cançó 'Oncemil'. 

VEU AGUDA

Acaba de complir 33 anys i canta des que en tenia 7. El seu cas és l’antítesi del que sol passar-los a la majoria de nens prodigi. Llavors cantava amb una veu molt greu per l’edat que tenia. En canvi, des que va créixer, si alguna cosa el caracteritza és la seva aguda tessitura. «Té molt a veure amb el fet que el meu referent fonamental és Mercedes Sosa, i ella cantava greu per ser dona. Quan jo era nen, com que volia cantar com ella, impostava la veu per estar dins la seva tonalitat. Però després vaig començar a estudiar per trobar la meva pròpia veu, i aquesta veu va suggerir la tonalitat aguda que en definitiva m’identifica», explica.

Notícies relacionades

Clara de Nadal Trias: "No és el mateix tendència que moda"

El crepuscle francès d’un detectiu llegendari

Va començar com a cantant de folklore. «I mai ho he deixat de ser del tot. En tots els meus concerts recupero coses dels diferents gèneres que he abordat». Als 12 anys va gravar el seu primer disc, titulat Para cantar he nacido. ¿Quan es va adonar que també havia vingut al món per compondre? «Bastants anys després. No va ser res premeditat, va succeir. Una tarda em vaig trobar traient en 10 minuts la meva primera cançó, que és Sueño dorado, i ja no he parat de compondre mai». 

Però sense detriment de la seva inicial vocació merament interpretativa. «M’encanta fer versions perquè a vegades vull dir una cosa que algú ja ha dit immillorablement –detalla–. I, a més, perquè treballo molt les meves pròpies cançons com a intèrpret. El fet d’haver escrit una cançó no et fa ser el que millor la canta. Hi ha autors que admiro molt però que considero que no són bons intèrprets de les seves cançons».