Alejandro González Iñárritu: "Alguns policies em tracten a puntades"

És un dels cineastes més importants del món, però el que ha portat aquests dies Alejandro González Iñárritu a Cannes és una altra cosa: 'Carn i sorra', la instal·lació de realitat virtual que ha creat amb el director de fotografia Emmanuel Lubezki –junts van treballar a 'Birdman' (2015) i 'El renacido' (2016)– i en la qual convida l’usuari a experimentar en primera persona el que pateixen els que intenten travessar il·legalment la frontera entre Mèxic i els Estats Units. 

–¿Quin és el principal desafiament que li va plantejar la realitat virtual?

–Que, al treballar-hi, tot el que sé sobre cine no em va servir de res. Vaig haver d’explorar un llenguatge dramàtic diferent, del qual no hi ha precedents. És com si a vostè li diuen que escrigui sense verbs: segurament es tornaria boig si hagués d’explicar les coses sense poder-hi recórrer. Però, per una altra part, ha sigut una experiència alliberadora. En la realitat virtual no existeix la idea del frame, el marc que enquadra la imatge. El cine, en canvi, està sotmès a la dictadura del frame. Sense ell, és com si fos un cotxe sense rodes. 

–¿Què ofereix la realitat virtual que no ofereixi el cine?

–Es comunica amb l’usuari de forma molt visceral. El cos i la ment experimenten les imatges com si fossin la realitat tangible. Per molts llibres i assajos i pel·lícules que es facin sobre el drama de la immigració, no hi ha res com experimentar-ho en la teva pell per comprendre fins a quin punt resulta traumàtic. Per una altra part, la nostra societat està tan insensibilitzada per la quantitat d’informació i estadístiques amb què ens bombardegen que per fer que la realitat torni a ser rellevant s’ha de recórrer a la realitat virtual. Si jo hagués fet un curt documental sobre els immigrants, segurament ningú n’hauria fet cas. 

–Vostè va començar a treballar en Carn i sorra fa quatre anys i, en aquest temps, la frontera entre els Estats Units i Mèxic ha anat cobrant més i més protagonisme. ¿Com s’ha adaptat a això el projecte?

–No ho ha fet. Encara que ara es parli més d’això, el drama humà és el mateix ara que llavors. En aquest sentit, he volgut despolititzar l’assumpte de la immigració, que ha sigut segrestat pels líders polítics en benefici propi. I vull deixar clar que parlo de tots ells. Ara tots culpem Donald Trump, però Barack Obama va aprovar més deportacions que cap president anterior. Sigui com sigui, les tragèdies humanes no hi entenen de dretes o esquerres. Per això, que ningú esperi trobar al·lusions a Trump a Carn i sorra.

–¿Invitaria el president dels Estats Units a experimentar la instal·lació? 

–Prefereixo convidar-hi xavals de 15 anys; si algú pot arreglar aquest disbarat són ells. Són a temps de comprendre que quan la meitat de la riquesa del món està en mans de vuit persones, culpar els immigrants de tots els nostres mals és una barbaritat; de comprendre que els immigrants són molt subversius, perquè deixen en evidència el que està podrit en el sistema capitalista.

–Per preparar 'Carn i sorra', ¿també va entrar en contacte amb refugiats a Europa?

–Sí, vaig estar a Catània, a Sicília, i vaig veure dues barques arribar plenes de gent. També vaig estar en la barca en què fa dos anys van morir 720 persones. Vaig entrevistar gent de Síria, d’Egipte, d’Eritrea... I em vaig adonar que les seves històries són exactament les mateixes que les dels mexicans i els sud-americans. El nostre desert és com el vostre mar. Als dos llocs la gent s’enfonsa, i també es fa invisible. 

–¿Ha tingut dificultats per travessar la frontera alguna vegada?

–Constantment. El 2003, vaig tenir un problema amb la llei nord-americana per conduir de forma temerària a Memphis i des d’aleshores, i ja han transcorregut més de 13 anys, cada vegada que intento passar un control, ja sigui en una carretera o en un aeroport, em sotmeten a revisions especials tot i ser un immigrant de primera classe. ¿Et pots imaginar quin tracte deuen oferir als altres? I alguns d’aquests policies em tracten a puntades. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Quin efecte espera que la instal·lació causi en les persones que l’experimentin?

–M’agradaria que les fes entrar en contacte amb la realitat d’altres éssers humans. Això, com a societat, ens falta. N’hi poso un exemple. Fa uns dies vaig estar a Milà, on estrenaré Carn i sorra pròximament. En un aparador hi vaig veure exposada una cadira preciosa, i al costat, un home de la meva edat que demanava almoina. Vaig entrar a la botiga a preguntar pel preu de la cadira. Valia 110.000 euros. I quan vaig intentar asseure-m’hi, gairebé em fan fora de l’establiment. ¿No seria millor fer servir aquests diners per construir una escola a l’Àfrica? ¿En quin món vivim?