'Bowie is... in Barcelona'

Geoffrey Marsh, director del departament de Teatre i Arts Escèniques del museu Victoria and Albert de Londres, ha comissariat, mà a mà amb Victoria Broackes, Bowie is, l’exposició dedicada a Bowie i el seu procés creatiu que podrà visitar-se al Museu del Disseny fins al 25 de setembre.

–Una de les coses que més pot fascinar de Bowie is és el bon estat de conservació de cada objecte exposat. ¿Bowie ho guardava tot igual de bé? 

–Quan vam anar a l’arxiu a fer un cop d’ull, vam pensar que ens havien gastat una broma i que res del que hi havia en aquell lloc podia ser autèntic. ¡Segur que eren rèpliques! Tot estava en un estat impecable. A Bowie li agradaven els museus i les galeries d’art i tota aquesta mena de coses, així que crec que des de molt jove va entendre l’interès de ser comissari del seu propi personatge. A més, tenia els diners necessaris per preservar el material en condicions. Des del 2003 i el 2004, quan va reunir totes les seves coses a Nova York, va comptar amb un comissari a jornada completa. Però entenc la seva sorpresa, és clar. Cuidar les coses d’un és poc rock’n’roll.

–Parli’ns una mica del procés de creació d’aquesta mostra. ¿Què va ser abans? ¿L’elecció d’objectes o el disseny de l’itinerari? 

–Vam començar amb el vestuari. Per a molta gent que ha vist Bowie, ja sigui en concerts o pel·lícules, el vestuari és el més important. Vam escollir un bon nombre de peces. Aquí en tenim exposades unes 55. Per un altre costat, hi havia un bon metratge fílmic de Bowie que també volíem usar. Una vegada vam tenir distribuït tot això, tampoc quedava gaire lloc [rialles], però vam aconseguir incloure-hi altres peces.

–Diu molt de les grans ambicions de Bowie que aquesta exposició pugui ser disfrutada no només per melòmans, sinó també per amants del disseny i de la moda, per cinèfils… 

–Per això ha sigut tan popular. Fins i tot si odies la música de Bowie, hi ha moltes coses de la mostra que et poden atraure. Per a mi és fascinant, per exemple, veure els vídeos. Ell va ser un pioner del vídeo musical, s’hi dedicava abans que naixés la MTV. El 1979 va passar per The Kenny Everett video show, un programa anglès de comèdia i vídeos musicals, i en va rodar tres en un cap de setmana. L’any següent, va fer Ashes to ashes, aleshores el vídeo més car mai filmat [va costar un quart de milió de lliures]. Era un usuari pioner de totes les coses noves; les absorbia de seguida i també podia deixar-les igual de ràpidament. 

–¿Com reben l’exposició les generacions més joves? ¿S’interessen per ella? 

–Quan va arrencar a Londres, hi venia només gent gran, però en tres o quatre setmanes vam començar a veure joves. Per a ells és una figura fascinant perquè és algú que rebutja qualsevol classe de conformisme. En la nostra cultura de xarxes socials, en què tot està instantàniament al mateix lloc, és un exemple fascinant d’algú que va decidir no ser-hi i això només el va fer més famós. Ens va ensenyar que hi ha una altra forma de fer les coses.

–¿Van dissenyar l’aclaparadora última habitació pensant en la gent jove que mai el va veure en directe?

–Va ser una mica per accident. Teníem un espai molt alt per aprofitar i vam voler usar-lo d’alguna manera. La idea era només exposar la seva idea de les actuacions en viu. Després vam entendre que, si mires una cosa aixecant el cap, de seguida et sentiràs com si estiguessis en un concert. La gent sovint es posa a cantar, a ballar…

–¿Han pensat a fer algun afegit, alguna actualització, més enllà de l’apunt sobre la seva mort? 

–No és necessari. Això no és una retrospectiva, no hi ha per què omplir tots els espais ni seguir un fil temporal. És un intent de ficar-se al seu cap; de fer sentir a la gent el que significa ser una persona creativa. Hi ha la idea molt estesa  de l’acte creatiu com una activitat divertida, però també pot ser estressant i, com que no tot el que busques es compleix, una mica depriment. Volem que es vegi tot això. Però l’exposició té una vida natural. Són quatre anys que ja estan en marxa. Estem al principi del final. ¡Motiu de més per venir a veure-la aquí! 

Notícies relacionades

Bowie, un any d'absència

La penúltima parada de Bowie abans de Barcelona

–¿Com animaria els agnòstics a donar-li una oportunitat? 

–Jo els diria que, si es consideren gent creativa o inquieta, haurien de veure-la. Si aquí no hi trobes res que sigui del teu interès, deus ser una persona avorrida.