Iván Ferreiro: "Segueixo aspirant a compondre com Morrissey"

Iván Ferreiro, el que va ser líder de Los Piratas, va estrenar el seu últim disc, 'Casa', el novembre passat a Barcelona 

(Barts), i torna a la capital catalana sis mesos després. Avui actua a Razzmatazz (21.00 hores; obrirà el cantautor madrileny Jaime Buenaventura), en el tancament del Room Festival.

–A 'Casa' sembla dir-nos que està en un lloc segur des d’on pot observar el món amb calma.

–Sí, és això i que, en el fons, la casa és tot el que tenim. En aquests mesos de gira, ha canviat una mica aquest sentit per a mi: la casa també és l’hotel dels anys 70 on dormo i viatjar a gust amb la meva banda.

–¿El disc no reflecteix una mirada més tranquil·la?

–No tinc aquesta sensació, sinó la d’anar veient les coses igual de distorsionades que en tota la meva vida. No crec que a mesura que creixes veus les coses amb més claredat. Amb cada disc, estava igual de perdut.  

–En el seu llenguatge musical sí que es podria parlar de pop adult. 

–No ho sé, amb això de pop hi estic d’acord. Adult, ja no ho sé. Sí que tinc una edat, soc pare… Bé, pop adult no està malament, no em disgusta.

–El seu imaginari musical, ¿segueix sent el mateix que fa 20 anys? 

–Crec que The Smiths segueix sent la meva banda favorita, i segueixo aspirant a compondre com Morrissey. No crec que ho hagi aconseguit, ¡però ho intento! Després hi ha Radiohead, i Calamaro… M’agraden més les cançons que un artista en concret.

–Els seus textos tenen un aire teatral, fins i tot forçat. ¿Entén la crítica? 

–Bé, les meves lletres poden ser una mica teatrals, o melodramàtiques, perquè per a això estan les cançons, per expressar-te de moltes maneres amb elles, però entenc que hi hagi gent a qui carregui el que faig. La música és qüestió de gustos, i hi ha qui hi connecta i qui deu pensar que el que faig és afectat, però ben poc puc fer en això.

–Ha compost per als últims discos de Sergio Dalma i Raphael. ¿Li interessen els cantants melòdics? 

–Vaig néixer el 1970, els melòdics sonaven a tot arreu quan era petit i em van influir més del que creia. Un dia et trobes al·lucinant amb una cançó de Mina. I Raphael m’ha agradat sempre: té alguna cosa de Morrissey i de David Bowie, salvant les distàncies.

–¿Com va pensar que havia de ser una cançó per a Raphael? 

–Ell ens va dir el que no volia: ni cançons d’amor, ni de 'desamor, ni que s’assemblés a Manuel Alejandro, ni a José Perales… Res que pogués ser una caricatura. Li vaig enviar 'Dioses de la distorsión, que és una mica raphaeliana, però em vaig quedar amb les ganes d’escriure alguna cosa més del seu estil i vaig fer 'Carrusel' amb Nico Pastoriza i Martiño Martínez. Va quedar encantat.

–A Sergio Dalma li va compondre 'Si todo lo que siento se pudiera cantar'. 

–Aquesta la tenia bastant més clara: una cançó que anés canviant d’harmonia, una mica més complexa. Jo no repeteixo tornades, aquí n’hi havia tres i em va dir que en volia repetir una i hi vam fer uns ajustos. Canta que et mors i va ser un gust.

–¿Li agradaria seguir component per a altres veus? 

–Doncs sí, ¡m’encantaria petar-la amb una cançó! Perquè jo no sempre tinc coses que explicar en els meus discos. A vegades em ve de gust compondre i va bé escriure per als altres.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Estarà en festivals com Sonorama o Arenal Sound. ¿Se sent a gust en aquests entorns estiuencs? 

–Els festis no són els meus concerts favorits, però són divertits. Són fires de mostres: un tros de formatge per aquí, un de xoriço per allà… Però funcionen i ajuden les bandes.