L'últim 'Al vent'

El compte enrere va arribar al final i Raimon es va acomiadar del seu públic, aquest diumenge al Palau, amb una actuació que ja era excepcional des d'abans que sonés una nota. Recital amb els rigors de Raimon i les emocions contingudes fins al f inal. Llavors, després d'interpretar 34 cançons, va semblar resistir-se a abordar la 35a, la més llegendària. «Em fa cosa, però ho he de fer, he d'acabar com vaig començar», va dir abans d'entonar Al vent.

Va obrir el Cor Infantil de l'Orfeó Català, brindant les seves veus celestials a Jo vinc d'un silenci i D'un temps, d'un país, i va sortir després la presidenta del Palau, Mariona Carulla, a entregar a Raimon un vitrall de la sala modernista. El trobador de Xàtiva el va recollir recordant que el Palau, on va actuar 56 cops, forma part de la seva vida «com una cosa estimada», i agraint les atencions del públic en els 12 recitals de final de carrera. «Si arribo a saber que vindria tanta gent, potser no plegava», va fer broma.

Ja amb els seus quatre músics fent-li costat, va emprendre la seva última nit de cant en públic amb A l'estiu quan són les nou. Peça del seu repertori modern (del disc Rellotge d'emocions, 2011), com les tres següents. Abans d'abordar-la, va assenyalar que aquestes últimes nits va mirar d'oferir «un petit resum» de la seva carrera que no ha pogut ser tan exhaustiu com hauria volgut. «Però no volia fer-me pesat», va al·legar amb ironia.

Les composicions de maduresa van decantar aquell primer tram amb Si miraves l'aigua, Punxa de temps i Mentre s'acosta la nit, amb reflexions sobre el temps i els límits de la vida. «Amb més records que projectes, / amb més passat que futur». Camisa vermella fins a l'últim alè d'escenari i el verb, nítid i consistent, com sempre. El Palau, més il·luminat del que és habitual: els raigs de llum diürna travessaven encara les vidrieres i els focus de TV-3 (que va emetre el recital en diferit) accentuaven aquella imatge d'un Raimon exposat sense el misteri, o l'afectació, de la nocturnitat. Salves d'aplaudiments intenses i seques, sense melodrama. Entre el públic, l'alcaldessa Ada Colau, els consellersSanti Vila i Toni Comín, els tinents d'alcalde Jaume Collboni i Jaume Asens, l'expresident Pasqual Maragall i l'exalcalde Xavier Trias.

CLÀSSICS MEDIEVALS

Del material més recent al més remot: Som, que va compondre «fa aproximadament dos o tres segles», va dir en broma. No el coneixia de res, tots els colors del verd d'El País Basc, evocant la seva trobada amb els cantautors d'Ez Dok Amairu, i una primera incursió en els clàssics medievals que ell va convertir en material modern: Ausiàs March, Roís de Corella, Timoneda i aquell Elogi dels diners, d'Anselm Turmeda, de «rabiosa actualitat».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A Així com cell qui és veu prop de la mort, un lleuger embús. «Agafem-la bé!», va demanar als músics, i la va tornar a abordar balancejant els braços amb força, donant-se impuls. Les tribulacions d'He passejat per València, sol, que, com tantes cançons seves, comença amb el mateix títol, i els graciosos passos de ball de Soliloqui solipsista. I el Raimon de guitarra i cadira, primitiu, de La nit, Quan jo vaig néixer i 18 de Maig a la Villa, a través de l'Espriu d'Indesinenter.

Va evocar Víctor Jara amb Te recuerdo Amanda en català i va oferir una tria de cançons d'amor que va incloure la inèdita, estrenada en aquests recitals, Napolitana per tu, bromista i lluminosa, que va fer somriure Annalisa, la seva dona i mànager, asseguda en una de les llotges. Al bis, Veles e vents i He mirat aquesta terra, amb el Palau quiet, aguantant la respiració, i els clics dels fotògrafs tallant l'aire. Jo vinc d'un silenci, amb crits d'«independència» que Raimon va acollir amb un somriure, Diguem no i un Al vent connectant amb el punt de partida. «Prou, em fareu plorar», va fer broma Més ovacions i una última salutació: «Bona nit i fins sempre».