La segona vida del '1984' feminista de Margaret Atwood

En la primavera berlinesa de 1984, potser suggestionada per la data, la canadenca Margaret Atwood va començar a escriure la seva pròpia distopia totalitària, El cuento de la criada, situada a Gilead, el que queda dels Estats Units després que un grup de fonamentalistes religiosos cristians prenguin el poder i converteixin les dones fèrtils en éssers esclavitzats com a instrument reproductiu. Al cap de tres dècades, el llibre ha passat a ser el més venut per Amazon als Estats Units i el Regne Unit i el número 1 a la llista de llibres de butxaca de The New York Times. A més, la seva recuperació a Espanya per Salamandra va per la tercera edició en un mes… És un retorn sincronitzat amb l’estrena de The Handsmaid’s Tale, l’adaptació televisiva protagonitzada per Elisabeth Moss i Joseph Fiennes que emeten Hulu als EUA, el Channel Four en el mercat britànic i HBO a l’Europa continental.

    Però ja immediatament després de la victòria de Donald Trump, igual que el 1984 d’Orwell o El hombre en el castillo de Philip K. Dick, les vendes del llibre van viure un ressorgiment. No és casual: qualsevol pot ser capaç de relacionar amb el present la idea que la mateixa At­wood, expresidenta del PEN Club, diu que està en l’origen de la novel·la (referint-se al 1939 en què va néixer): «L’ordre establert es pot esvair de la nit al dia. Els canvis poden ser ràpids com el llamp. No es podia confiar en la frase ‘Això aquí no pot passar’».

    Atwood, fins i tot confessant-se optimista sobre el futur, fa una crida en el pròleg de la nova edició del llibre a no abaixar la guàrdia en un moment en què, després de l’elecció de Trump, «proliferen les pors i les ansietats; hi ha la percepció que les llibertats civils bàsiques estan en perill, juntament amb molts dels drets conquistats per les dones al llarg de les últimes dècades».

«LLISTA LLARGA» DE REFERENTS / Els referents que va combinar Atwood en el seu llibre componen, diu, una «llista llarga». Llavors l’amenaça era la dreta religiosa de la Majoria Moral, amb predicadors com Pat Robertson que reclamaven el retorn de la dona al seu paper tradicional. I encara era recent la victòria del règim dels aiatol·làs a l’Iran (una de les poques referències explícites al llibre). En la introducció a les reedicions del 2017, Atwood hi afegeix l’esclavitud i la poligàmia als Estats Units, el programa Lebensborn de les SS, el robatori de nens en la dictadura argentina i la seva residència en aquell 1984 al Berlín Occidental, envoltada pel mur, amb visites a països del bloc de l’Est en què va experimentar «la cautela, la sensació de ser objecte d’espionatge, els silencis, els canvis de tema, les formes que trobava la gent per transmetre informació de manera indirecta». «Una de les meves normes consistia a no incloure al llibre cap succés que no hagués ocorregut ja en el que James Joyce denominava ‘el malson de la història’», afegeix la canadenca.

    Però el referent central d’El cuento de la criada –amb un règim que s’ha apoderat del poder després d’escenificar un atemptat que aniquila el president dels Estats Units i el Congrés, que imposa l’estat d’emergència i que utilitza per als seus propis propòsits passatges bíblics– és la religiositat intolerant dels puritans que van emigrar a Amèrica. De fet, At­wood dedica el llibre a Mary Webster, una dona penjada per bruixeria de la qual creu que descendeix. Si alguna força podia alguna vegada amenaçar la democràcia liberal als Estats Units aquesta seria, ha declarat en alguna ocasió, «les arrels del puritanisme del segle XVII, que sempre s’han mantigut sota l’Amèrica moderna que crèiem conèixer».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

FEMINISME, RELIGIÓ... / La societat de Gilead està totalment estratificada i marcada per un catastròfic declivi de la fertilitat per causes ambientals: els comandants regeixen la societat, les seves dones estèrils vesteixen de blau, les fèrtils criades reproductores utilitzades com les eslaves de Jacob a la Bíblia vesteixen de vermell amb una còfia que les obliga a mirar a terra, les que controlen les criades amb mà dura, de marró… Feminisme, ciència-ficció i crítica al fonamentalisme religiós. Components del llibre als quals l’autora ha plantejat diversos matisos.

    Segons Atwood, El cuento de la criada és feminista en la mesura que rei­vindica un paper de la dona «crucial», «interessant» i «important», i recorda que «el control de les dones i els seus descendents ha sigut la pedra de toc de tot règim repressiu». Però no pot ser considerada com a tal «si això vol dir un tractat ideològic en què totes les dones són àngels i/o estan victimitzades en aquesta mesura que han perdut la capacitat d’escollir moralment». Atwood també precisa que la seva novel·la, en la qual catòlics, baptistes i quàquers són perseguits, «no està en contra de la religió, està en contra de l’ús de la religió com a façana per a la tirania».