Un Rimbaud canari

Als 17 anys Félix Francisco Casanova va escriure: «Las fotografías / de hermosos jóvenes muertos / en traje de baño / son casi siempre / el más perfecto / de los recuerdos». I és inevitable no pensar en això com una premonició davant les imatges que ens retornen la seva figura. Una mena de Jim Morrison angelical amb no pocs dimonis interiors i un prodigiós do de la invenció poètica que a la seva mort, dos anys més tard, elevaria el recompte de la seva obra a quatre poemaris en solitari i una novel·la, El don de Vorace, als  quals ara en l’edició de les seves Obras completas, a càrrec de Demipage, reuneix textos com els poemes anteriors escrits des dels 12 anys fins als 16 a quatre mans amb el seu pare, metge, i igualment poeta.

    I és clar. Casanova té el perfum de la dissort. L’atractiu de la joventut i la bellesa capturada ja per sempre en una gota d’ambre. La influència d’un Rimbaud pròxim i canari. La potència de quii se sap immortal i precisament per això coqueteja amb la mort. L’aura d’una d’aquelles estrelles del rock atrapades precoçment per la maledicció del club dels 27. La seva imatge té l’aire dels 70, la dècada en què va brillar fugaçment i, després, va desaparèixer. Va ser el 1976 mentre es dutxava amb l’aixeta del gas oberta. ¿Va ser un accident? ¿Una mort deliberada? No se sap.

    Un poeta mor jove i es converteix en mite. Almenys per a uns quants a qui va il·luminar el camí. Casanova era canari, de Santa Cruz de Tenerife. Per cert, que en el seu diari s’hi passeja ja un incansable Juan Cruz demanant-li una firma. Casanova amb gran agudesa escriu: «Per al meu amic, l’únic que de no res en fa una crònica».

    Aramburu –seu és el pròleg de l’edició– es va trobar amb l’editor de Demipage, David Villanueva, ahir al lloc més indicat per parlar de Casanova, la Fira del Llibre de Las Palmas. Encara que aquesta vegada no va parlar de Patria, sinó d’una cosa molt seva, de la fascinació que l’obra de Casanova va despertar en ell. «És una fascinació que una mica encara dura i malgrat que és cert que un acumula edat i aborda les lectures antigues d’una altra manera, a mi Casanova no m’ha decebut mai. Crec que El don de Vorace és una de les novel·les espanyoles més importants del segle XX», explica per telèfon.

    La llavor poètica es va plantar a les illes, però el fruit va créixer a quilòmetres de distància, a Sant Sebastià, on un grup de poetes, amb idèntiques melenes i interessos, un any després de la mort de Casanova van fundar un grup, Cloc, de vocació surrealista, sense saber que a les Canàries un noi de més o menys les seves edats havia escrit sobre les mateixes coses. Un d’ells era Fernando Aramburu, sí, l’autor de Patria; un altre, Francisco Javier Irazoki. I, segons ells, Cloc és «el soroll que fan els cigrons quan cauen des d’un vuitè pis sobre els caps buits dels transeünts», una definició que li hauria encantat a Casanova.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

    En el recompte d’aquest reconeixement, Aramburu hi col·loca les lectures, la provocació, una afecció enorme a la música –Casanova, gran amant de Coltrane i Soft Ma­chine, va crear un grup, Hovno– «i un desig lúdic de desfamiliaritzar la realitat, de fer una literatura antirealista». El novel·lista no escatima elogis a l’hora de definir com un geni el poeta, perquè segons ell, es donen totes les condicions: «Una enorme força creativa i una combinació feliç de talent i d’obra». Es podria dir que era massa jove, que el seu talent en certa manera potser no estava del tot complet, però ell no ho considera així: «En els tres últims anys de la seva vida ja era un escriptor madur. Es percep en ell un abisme al fons del qual el lector no acaba d’arribar mai».

    Irazoki, gran amic d’Aramburu i editor en el passat dels seus poemaris, prepara un nou llibre, Ciento noventa espejos, textos de 190 paraules que publicarà Hiperión a l’octubre. En un d’ells parla de Casanova. «I encara ens impressiona la facilitat amb què Félix Francisco Casanova va fer saltar pels aires una superxeria que nega als autors joves l’aptitud per crear novel·les importants».