Richard Gere: "Disfruto fent pel·lícules no manufacturades"

L’actor icònic del Hollywood dels anys 80 i 90 va passar pel Barcelona Film Festival per presentar Norman.L’home que ho aconseguia tot, la celebrada pel·lícula de Joseph Cedar (Pie de página, Beaufort) sobre un aconseguidor de favors jueu l’existència deel qual fa un tomb quan un polític al qual ajuda es converteix en primer ministre d’Israel. La pel·lícula s’estrena avui a les nostres sales comercials.

–¿En quin moment es va proposar seriosament ser actor? Abans, en roda de premsa, ha dit que ja fa gairebé 50 anys que fa aquesta feina… 

–Sí, tenia 19 anys quan vaig començar. Sempre he disfrutat fent això, fins i tot sent un nen o un adolescent. Amb 18 anys vaig trobar feina a l’Eugene O’Neill Theatre de Nova York. Vaig participar en sis o set obres, totes bones. Es feien de pressa, hi havia pressió, així que vaig aprendre molt. Aquell estiu vaig conèixer el director del Seattle Repertory Theatre, que em va demanar que anés amb ells. Va ser llavors quan, definitivament, la interpretació es va convertir en la meva vida.

–¿Troba a faltar els dies en què hi havia més pel·lícules de pressupost mitjà? Aquells films dirigits dins de la indústria per grans autors, amb històries per a adults… Ara mateix són una raresa. 

–No estic del tot  segur del que m’està preguntant. Considero que totes les meves pel·lícules han tingut sempre menys pressupost que la mitjana, bastant menys. No crec que hagi fet cap pel·lícula amb un gran pressupost.

–Em refereixo al fet que avui dia, a Hollywood, sembla que només es fan o bé pel·lícules d’enorme pressupost o d’un pressupost tirant a microscòpic.

–Oh, bé, però no passa res, aquestes pel·lícules de petit pressupost són les mateixes que abans es feien per més diners. Les rodem amb menys diners i en menys dies. Les quatre o cinc últimes pel·lícules que he fet han sigut independents. Invisibles [Oren Moverman ,

2014]es va rodar en amb prou feines 21 dies. Va ser una pel·lícula difícil de fer. I un pressupost més gran tampoc l’hauria fet millor. S’havia de fer manera de manera ràpida, brusca, amb pocs mitjans. Havia de semblar una cosa que haguessis trobat a terra. Disfruto fent aquestes pel·lícules no manufacturades, sinó trobades.

–Norman és un personatge molt diferent del que acostumava a ser en el passat. ¿Amb l’edat ha trobat possibilitats més diverses de desenvolupar el seu talent?

–Per a mi, cada paper és, en realitat, una construcció. Cada personatge té el seu procés de pensament, les seves motivacions, es mou d’una manera, vesteix d’una manera. En aquest sentit, tots els personatges són iguals. Un personatge com Norman Oppenheimer és completament únic. Mai he vist un personatge així. I la pel·lícula és també la seva pròpia bèstia, és un film molt difícil d’etiquetar en termes de gènere.

–¿Pot explicar una mica més per què el va atraure aquest personatge?

–En general passen dues coses quan em sento atret per un projecte. He d’enamorar-me del personatge, aquella cosa misteriosa que no saps per què et passa i et dona energia. Després et tornes una mica més racional respecte a això, igual que quan t’enamores. Necessito estar una mica espantat, també. No saber exactament com ho faré; o fins i tot si puc fer-ho.

Notícies relacionades

Richard Gere: "És molt humiliant tenir un representant com Trump"

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

–Sento certa debilitat per Vivir sin aliento, el remake d’Al final de l’escapada que va protagonitzar per a Jim McBride el 1983. Altament pop i reivindicable. ¿Vostè té alguna pel·lícula favorita personal que li agradaria defensar?

–La que em ve al cap és una pel·lícula anomenada La gran estafa, que crec que és del millor que he fet i que en canvi no es va estrenar com s’hauria d’haver fet. Va quedar atrapada al mig  de la venda d’un estudi a un altre. És de les meves millors pel·lícules i de les millors, em penso, del seu director, Lasse Hallström. I Clifford Irving va ser un bon personatge, adorava aquell personatge.